L’escola en el seu sentit més ampli, la comunitat educativa, és, com el seu nom indica, una comunitat. Una comunitat que va més enllà, fins i tot, dels seus membres estrictes: alumnes, mestres, personal no docent i tutors dels alumnes. Hi ha també el personal del menjador i les extraescolars, la resta de les famílies dels alumnes, el veïnat, els usuaris de l’escola en activitats no lectives, els col·lectius del barri…
Com a qualsevol comunitat l’escola té una forma de govern que pot ser més o menys democràtica. El Consell Escolar –reconegut en la mateixa Constitució– representa amb totes les seues imperfeccions una gestió democratitzadora de la comunitat escolar. Un espai on participen mestres i famílies, alumnes, personal no docent i administració i on, fins i tot, s’hi poden expressar altres col·lectius no reconeguts.
El Consell Escolar, però, es troba en perill. La llei Wert del PP va convertir-lo en un òrgan pràcticament decoratiu, concentrant tot el poder en les direccions dels centres que, a més, ja no són elegits per la comunitat sinó que van per projectes escollits per l’administració. Un canvi legislatiu coherent amb la visió conservadora de l’escola, no com a comunitat, sinó com a fàbrica. Una institució que genera un «producte» –unes competències concretes i delimitades per uns interessos concrets– i que està dissenyada i dirigida per uns tecnòcrates que «saben com es fan les coses». A la resta de la comunitat –alumnes, però també famílies i mestres– només els queda obeir i seguir el manual.
L’escola en el seu sentit més ampli, la comunitat educativa, és, com el seu nom indica, una comunitat
Preparar per a la vida
La vida, però, és massa complexa per a quedar enclaustrada en unes poques normatives. Sempre se n’escapa, és mutant i líquida. No és un procés que es puga tecnificar i l’escola ha d’assumir aquesta complexitat i adaptar-s’hi. A l’inrevés mai succeirà.
A l’inrevés que l’escola fàbrica, l’escola comunitat no intenta crear un producte sinó un procés que permeta entendre i gestionar la complexitat de la vida. Potser no és tan senzill com memoritzar unes taules o copiar unes plantilles, però el destí final no és el mateix, ara es tracta de crear gent preparada per a la vida, per assumir les seues responsabilitats ciutadanes i no tant aquestes competències limitades.
Per a fer açò possible, l’escola comunitat necessita d’una participació com més gran millor, i per tant, com deia abans, d’uns òrgans de govern com més democràtics millor. Necessita aquesta participació per dos motius. El primer és que com més permeable siga l’escola al seu entorn, a les famílies, a la vida en general, més natural i tranquil·la serà aquesta transició entre la institució i la comunitat. Segon perquè els recursos de l’escola són limitats –i molt més limitats amb les polítiques pressupostàries que consideren l’escola pública una despesa i no una inversió– i per tant es requereix gent: gent amb habilitats i coneixements concrets, amb experiències diferents, d’edat i orígens diversos…
L’escola comunitat no intenta crear un producte sinó un procés que permeta entendre i gestionar la complexitat de la vida
L’escola comunitat no fabrica un producte sinó genera un procés. Un procés on els alumnes en són el centre –i com a tal tenen també dret a opinar i decidir– i un procés que faça coses amb sentit: que s’arrele al territori, a la realitat material dels xiquets i xiquetes i que, per tant siga sobre aquesta realitat sobre la qual construïsquen la seua identitat i assumisquen les competències necessàries –sí, també són importants–.
Per açò, i mentre no hi haja un govern més democràtic de la comunitat eductiva, calen uns mestres implicats, amb un projecte definit més enllà de fer la tasca del dia a dia sense cap objectiu, i uns claustres més oberts i disposats a parlar amb la resta de la comunitat.
text: Joan Canela
fotografies: Helena Olcina
