Sembla que als boscos succeeixen coses sorprenents. Fa poc vaig llegir que les sequoies que tant ens impacten, a Europa només arriben a la meitat de l’alçada a la qual apleguen al seu lloc d’origen, òbviament donat per les circumstàncies a les quals estan exposades: viuen als parcs urbans i baix la lògica natural el que bàsicament els falta és el bosc, o millor dit la comunitat.

Llegint açò, des d’un segon pis, pense sobre el concepte de comunitat en termes humans i com a les ciutats es pot desenvolupar fixant-me en el paral·lelisme entre arbre i bosc i individu i comunitat. En termes educatius contemplem molts tipus d’aprenentatge però hem deixat de banda la importància de l’autoaprenentatge i l’educació popular o a peu de carrer.

Com sobreviu la cultura i saber en les societats individualistes? Com creixen les nostres criatures en una societat que no educa per què està desarrelada? Com fem el nexe entre els aprenentatges formals i els propis?

Els boscos, com les persones tenen la capacitat de la comunicació, poden viure o aprendre sols però si fan servir l’entorn com ho podem fer nosaltres, si cedim si transcendim els límits imposats de l’educació productivista i ens apropem a les persones que ens envolten compartint el desig del saber, afavorint que es donen de manera individual o comú els processos de resoldre la curiositat amb els seus temps i significats i sobretot tenint en compte el valor crític del pensament que ens torna més autònomes i capaços de transformar les realitats en les quals estem immerses, podríem dir que ens eduquem entre si intervingudes pel món.

Concebre la comunitat com a membres actives d’una educació participativa en espais públics, privats o íntims, tant en la nostra infància com a qualsevol etapa de la vida, afavorint l’observació dels interessos i oficis, valorant el temps que es comparteix on es varia de forma col·lateral el rol de mestra i aprenent dóna pas a què sorgeixin els mecanismes d’admiració i respecte mutu i es torna tan natural com el procés vital que transiten les persones que ho desenvolupen.

Donar a l’educació caràcter orgànic tal volta no és més que comprendre que les relacions que s’estableixen de manera lliure baix l’influx de l’interés o la curiositat i la interacció social fa del saber la sàvia que ens nodreix i ens porta de volta a la forma més antiga d’aprendre.

Una comunitat enriqueix als seus membres en l’intercanvi d’experiències i coneixements gràcies al diàleg igualitari i intergeneracional, defenent i tenint cura dels espais físics, polítics, socials, psicològics, històrics, lingüístics, econòmics i culturals. Per a mi, descolonitzar i fer horitzontal l’educació significa rescatar i ampliar nombroses tradicions a l’aula i a la comunitat donant caràcter lliure al desig de l’aprenentatge fent-lo dialògic mitjançant la interacció i la participació de qualsevol cosa que ens envolte: familiars, persones amigues, veïnes, comunitat escolar, les gallines de l’hort o els arbres i plantes de les quals mengem observant-les i compartint en qualitat d’iguals. Perquè si els conceptes canvien en la seva relació amb l’entorn, també fan canviar l’entorn i nosaltres tenim a la mà o al cor la capacitat d’intervenir en aquestes transformacions i en les circumstàncies per a dur el saber i la cultura a mesures tan impactants com la mida original de les sequoies.

Així al carrer, sense temps ni pretensions, com aprèn una llavor a esclatar i ser arbre, les nostres criatures aprenen a anar amb bicicleta o de qualsevol índole, resoldre problemes o interessos creant arran de la cultura espais comuns.

Clara Moltó Gisbert

Fotografies: Caixa Fosca