Què t’agrada dibuixar?

La meua obra és una barreja entre l’estupidesa humana (per exemple com ens obsessionen coses tan mediocres com a què algú tinga el doble check al mòbil i no ens haja contestat) contrastada amb la natura que és un tema que m’interessa per la seua puresa. També misteris d’algunes construccions de la història com els moais o les piràmides, la botànica, la vida extraterrestre, la proporció àuria, el manuscrit Voynich, el folklore popular… podria no acabar en la quantitat de coses (moltes voltes freaks) que m’apassionen.

Com vares decidir ser il·lustradora? Quin paper va tindre la teua educació (tant familiar com acadèmica) en arribar a aquesta decisió?

Estem repetint açò contínuament però és veritat: tots dibuixem de xicotets però
després ens ensenyen que és una acció “inútil” i molts deixen de fer-ho.

La meua educació a casa va ser important perquè m’han permés prendre les meues pròpies
decisions encara que no foren les que consideraven millors per a mi. En aquest aspecte he portat als meus pares de cap, he tingut moltes discussions però també un suport incondicional. Aquesta dualitat crec que m’ha servit per a posar més obstinació en mostrar que podia fer el que volia i que pogueren comprendre la importància que tenia per a mi.

Amb ma mare, he tingut mil bronques i és curiós perquè no s’adona que és un dels grans
pilars en el meu desenvolupament artístic. És enginyosa, ràpida trobant solucions i molt creativa.

Pel que fa a l’educació en l’àmbit escolar i acadèmic, segueix existint el pal·liatiu a
aquestes capacitats. Fins i tot a la universitat de Belles Arts vaig tindre professors que el primer que et deien era: “No sereu artistes”. Com una sentència. Llavors, què fèiem allí? Crec que l’educació no està per crear el futur de la persona sent alié a les seues necessitats, està per ensenyar-li les eines possibles per a construir-se’l com vulga.

Com influeixen els teus sentiments al teu treball?

La meua obra explica el que visc diàriament. No pots separar-te fàcilment del que
portes dins, del que està passant al teu voltant. Moltes vegades quan dibuixe, estic parlant sense saber-ho del meu estat d’ànim, de la música que m’acompanya o de l’espai en què em trobe. Sempre pense que un treball no l’haguera dut a terme de la mateixa manera en un moment que en un altre. És una cosa que m’inquieta prou; no puc evitar pensar com s’haguera desenvolupat el mateix projecte, en altre estat. Els treballs creatius estan lligats a les emocions, als estímuls del moment; és una cosa inevitable.

En el món on vivim, ràpid i fugaç, quin creus que és el paper de la il·lustració?

Exactament aquest, aplegar ràpidament i de manera immediata. En una imatge podem contar moltes coses en un instant. És directa i aporta informació d’una ullada. Sembla que no tenim temps ni per a parar-se a respirar.

En el teu treball, les protagonistes absolutes són quasi sempre dones, per quin motiu?

Les dones són importants en la meua vida, m’agrada sentir-les a prop i em pareix vital que hi haja sororitat. M’agrada la força que tenen. Feminitat no és fragilitat, i em sembla un tema preciós amb el qual treballar. Preferisc centrar-me en això que en la part negativa, en estar cansades de no tindre les mateixes condicions d’igualtat que els homes. Crec que està sent un moment bonic d’agermanament. No estem enfrontades, no som dèbils, no “estamos calladitas más guapas”. Estem construint alguna cosa important i ser dona en aquest món per a mi, implica ser conseqüent amb aquesta causa.

Vares pintar un lleopard rosa al carrer Na Jordana, què pots contar-nos d’aquest treball?

El treball és per al programa “Una habitació pròpia” d’À Punt on artistes interpreten de manera gràfica una novel·la. La meua obra sorgia a partir d’un llibre on, justament, la protagonista s’enfronta a les vicissituds de ser dona en ple franquisme. La meua intenció va ser interpretar a la protagonista (i a totes nosaltres) com un animal supervivent i alliberar-la de la càrrega de deessa-dimoni que ens acompanya.

Poc després, el mural va sofrir una agressió, canviant el teu cognom, “Segarra”, per “Soguarra”. A continuació, vares rebre milers de missatges de suport, creant-se el hashtag #soguarrassomostodas. Com vares rebre aquesta agressió?

Com vaig contar a les xarxes socials, a mi, a escala personal, no em va afectar. Tinc un humor molt àcid i inclús em va semblar enginyós, però a escala global sí que em preocupa i per això ho vaig fer visible. Em preocupa tindre la certesa de què si el nom haguera sigut el d’un home, no s’haguera fet la “gràcia”. Em preocupa que de vegades se m’oblide a mi mateixa com està el món, només perquè jo em relacione amb gent en “el cap al lloc” i quan és així, penses que no és possible que algunes coses continuen passant.

I em preocupa també que, deixem les coses igual a les generacions vinents.

Pense (potser dins del meu optimisme) que no va ser més que un xaval/a de l’institut d’enfront on es troba el mural, però no sé si açò ho fa més o menys greu. Són persones joves i sembla que apleguen igual de podrides… A mi el “soguarra” em fa riure però potser a una dona jove que va a l’institut (o a una dona de l’edat que siga que no veu les coses com jo) la pot condicionar a fer o desfer, la pot marcar i la pot ferir profundament.

A les xarxes vaig trobar-me amb una reacció que no m’esperava i va ser realment bonic. Va sortir la sororitat de la qual et parlava abans, això principalment. I després la certesa que també els homes estan amb nosaltres fent força en aquesta revolució.

Després del que ha succeït, què significa per a tu la paraula “guarra”?

La paraula guarra és ser una dona independent i lliure o pitjor encara, ser una dona i prou. M’avorreix moltíssim el menyspreu, siga cap a qui siga.

Parla’ns del teu projecte Los récords Guinness para superar una ruptura. Què és? De què tracta?

És un llibre en què estic treballant que quasi, quasi està i aleshores podré contar més.

Són rècords Guinness reals acompanyats d’històries fictícies. Es basen en històries d’amor i ruptures dels veïns de la protagonista perquè ella pensa, que tant en l’amor com en els rècords, es fan coses estúpides buscant l’atenció dels altres. Tots; tu, jo i la veïna del tercer ens hem enamorat alguna vegada i hem viscut una separació tortuosa que al final, ens va acabar fent riure. Tots sabem els disbarats que podem aplegar a fer per rebre un poc d’atenció. Som patètics i m’encanta reflectir aquestes banalitats de l’ésser humà.

Veiem com acompanyes xicotets textos amb il·lustracions, com barreges aquestes dues formes de representació? Què arriba abans, el text o la il·lustració?

Fins a començar a treballar en el llibre, la il·lustració aplegava primer. Imagine que perquè és la meua manera de comunicar i és la que em resulta més fàcil, després la història venia sola, era quasi com descriure el que havia dibuixat i poc més. Amb el llibre ha sigut al revés i és realment molt més complicat per a mi, no sóc escriptora, em fa respecte i les idees no flueixen tan fàcil com en un pinzell.

A la teua obra Forest i en moltes altres veiem el teu interés recurrent pels animals i la relació de l’home amb la natura, d’on ve aquest interés?

He crescut jugant a la muntanya i, encara que m’encanta estar amb gent, això em va ensenyar a ser solitària. Necessite la naturalesa a prop, m’agraden les coses pures i els animals són així.

La mitologia, l’alquímia o l’astrologia són temes recurrents en la teua obra, per quin motiu?

En part perquè totes aquestes coses tenen relació amb la natura. Per altra banda tenen la part de misteri i, de nou, la part d’estupidesa i superstició de buscar respostes a tot el que ens envolta de qualsevol manera possible. Gràficament hi ha imatges molt interessants i inspiradores.

A la teua web, podem veure l’obra Dos tigres, on dos animals aparentment units però al mateix temps separats, lluiten entre ells, què pots contar-nos d’aquest treball?

És una idea de l’amor, lluiten i es besen. Dos éssers que s’estimen intentant posar-se d’acord. Dos que volen ser un, no és cosa fàcil, saps?

Pots viure exclusivament de la il·lustració?

No és fàcil però ho estic fent, sí. He hagut de ser una autèntica formiga, treball dur i constant; moltíssim. Plorar a voltes, quan penses que aquest mes no aplegues. És dur però molt gratificant poder fer el que realment vols i veure que el teu esforç és valorat.

Com és la ciutat en la qual vius?

València és llum, és fàcil i accessible, és sol (cosa primordial per al meu bon estat d’ànim). La ciutat està tornant-se més bonica (des de fa uns tres anys) i cada volta està més viva.

Un llibre, un disc, una pel·lícula i els motius de l’elecció.

“Por qué no soy feminista”, de Jessa Crispin, per entendre la revolució feminista. “Nostalgia” de la Lupe, per el llibre en què estic treballant. Perfecte per a la “fase enfado” de la ruptura. “Call me by your name” per l’amor i per ser i fer el que vulga’m.

Parla’ns de la portada per a Benimaclet Entra.

La portada per a mi és un “estima i, sobretot, deixa estimar com cadascú vulga fer-ho”. “Sigues i deixa ser com a cadascú li done la real gana”. Em passa un poc com em va passar al mural, a voltes pel cercle de persones que m’envolta se m’oblida que el món continua sent realment ridícul i és esgotador trobar-se amb la falta de respecte per algunes coses evidents. Estimem-nos i respectem-nos. No hi ha res millor després d’això.