Amor Fou
BE escriu · maig 2018
AMOR FOU
Amor Fou és l’última vella-nova novel·la de Marta Sanz, autora de l’esplèndida La lección de anatomía, Farándula o Black, Black, Black. I diem nova-vella novel·la perquè, encara que s’acaba de publicar, el text porta escrit des de 2004 i dormint en un calaix. Aquesta és la nova versió d’una novel·la que quasi mata a la seua autora (en sentit figurat), l’OBRA que acaba amb l’AUTORA.
Marta Sanz va gratant amb la seua ungla literària les crostes de l’ànima, deixant a l’aire la delicada pell que s’amaga davall la ferida. Amor Fou és un diàleg o, potser més precís, un monòleg en paral·lel entre Raymond i Lala, que conformen un triangle amorós. Raymond com a voyeur de l’actual relació amorosa de la seu exparella amb Adrián. Raymond pidolaire, exigint el seu paper en el sainet domèstic, inquisitorial, reclamant el seu espai en la llar. Lala ferida, amb l’ànima i la memòria, amb els records, en carn viva. Lala apoderant-se del seu espai i de la seua actual vida sense Raymond, de la seua felicitat senzilla.
Una narració tant íntima com escarpada, tant delicada com dolorosa. Suau i aspra a l’uníson. Quirúrgica, meticulosa i quotidiana al mateix temps
“Raymond pensaba que debía cuidar de mí, pero no tenía ganas. Cuando me dejó, fue él quien se quedó con el estómago vacío, porque necesitaba una madre y una hermana y una mujer que le chupara la polla y, en general, le instruyese.”
Però Amor Fou és un poc més que una història de desamor. Amor Fou parla de la societat actual, parla de l’aporofòbia, de les cases ocupades, de la classe mitjana, de la gentrificació, de l’entorn urbà, de l’egoisme, de la nostra educació afectiva-sexual, de les nostres aspiracions i fantasies domèstiques. És una història que passa cada dia en cada minut en qualsevol ciutat. Impossible desprendre’s de l’olor de l’asfalt, del xiulit del metro, dels vapors del tràfic en la cara, del sabor salat dels estius en una ciutat.
Impossible desprendre’s de l’olor de l’asfalt, del xiulit del metro, dels vapors del tràfic en la cara, del sabor salat dels estius en una ciutat
“En cuanto a mí, yo soy el hombre que hace ya muchos años bajó de tres en tres las escaleras sin mirar atrás. Se agarró al pomo metálico del portal y tiró de él con todas sus fuerzas hasta vencer la resistencia del fleje y el peso del hierro. Resopló. Escuchó la precipitación y la fuerza de otros pasos que, sin esperar el ascensor, volaban detrás de él, persiguiéndole. El hombre que dio un salto para llegar a la calle, superando los dos últimos escalones, y echó a correr por la cuesta. Tenía como horizonte una plaza y el hueco salvador de la boca del metro. No miró atrás ni un solo segundo, pero seguía escuchando las pisadas de quien corría detrás de él. También oía su propio jadeo, la respiración que no se le cortaba del todo y que solo era un ruido interior que le impedía percibir los pitidos de los coches. Una voz que le estaba llamando a sus espaldas”.
Magistralment prologat per Isaac Rosa, que escruta l’univers literari de l’autora, que ens agafa de la mà per a fer-nos de guia i que no ens perdem en una narració tant íntima com escarpada, tant delicada com dolorosa. Suau i aspra a l’uníson. Quirúrgica, meticulosa i quotidiana al mateix temps.
Llegir a Marta Sanz és pur gaudiment literari. Un plaer quasi masoquista perquè la seua escriptura t’arrapa l’ànima i la consciència fins a fer-te sagnar, fins a mostrar-te la teua cicatriu però també un delecte el fet d’acariciar amb la mirada la qualitat de la seua escriptura sempre precisa, sempre certera, encara que es recree en la narració.
“Raymond se puso a jugar a las casitas, justo delante de nosotros, con una mujer absolutamente loca que tanto Adrián como a mí nos daba pena y miedo, porque -voy a pontificar- lo que da pena aterra, y lo que aterra se odia. Ergo odiamos lo que nos apena”.
Alodia Clemente
Llibreria La Rossa
