Quines històries t’interessen? Qualsevol cosa que es puga representar amb imatges de forma encriptada, amb una segona lectura.

Quines són les teues principals influències? Tot l’entorn t’acaba influenciant, així que la influència més important acaba sent les teues arrels.

D’on traus inspiració? Les influències i les coses que m’agraden es van emmagatzemant i generant un món interior, una estètica. Els llibres antics d’il·lustració científica, pel·lícules amb una bona direcció de fotografia, exposicions, internet… Crec que és impossible crear del no-res, és molt important mirar i tindre una bona educació visual.

Els teus principals referents? Hauria de fer una llista molt llarga per nomenar-los a tots, els primers que em venen al cap són Angela Dalinger, David de las Heras, Katie Scott, Carson Ellis o Ernst Heackel.

Per què vares decidir que el bolígraf Bic blau anava ser la teua ferramenta d’expressió? Belles arts és una carrera molt cara i vaig poder cursar-la gràcies a les beques. La solució més econòmica és el dibuix, qualsevol pot permetre’s comprar paper i boli. Del bolígraf em cridava l’atenció que no es podia esborrar, convertir les errades en part del dibuix era un risc afegit. Vaig començar amb el bolígraf Bic perquè era el que tenia més a mà, el que sempre he usat.

Què aporta en la teua obra el bolígraf? Usar sempre la mateixa ferramenta em limita fins a cert punt, els clients em busquen pel meu estil, però també hauré perdut molts encàrrecs per no encaixar i per no ser versàtil. Amb el cas dels Bic, la tinta és espessa i duren bastant. Des que vaig començar a usar-los com a ferramenta he esgotat uns 15, però la veritat és que tinc moltíssims per la meitat.

Encara que el blau intens és el protagonista indiscutible en les teues obres, trobem certs elements com fils i brodats o colors daurats, què aporten aquests elements? La textura vellutada que es genera quan dibuixes amb  bolígraf i el rang tonal que ofereix el blau és una passada, et permet anar des d’un blau molt claret fins a un negre profund. Els brodats i les taques de color afegeixen riquesa visual i textura a les imatges sense eixir-se’n del que és analògic i tradicional.

Mirant el teu treball, trobem una col·lecció d’objectes diversos i heterogenis aparentment ordenats seguint un criteri difícil de veure, quins objectes nodreixen la teua col·lecció?

Les col·leccions d’objectes acompanyen a retrats, donen una informació extra o ajuden a contar històries. Els vaig encaixant sobre el paper com peces de trencaclosques, no hi ha un ordre establert previ. Cadascú elegeix quins objectes guarda, normalment perquè tenen connotacions emocionals, evoquen un record, etc. Un botó pot tenir diferents significats segons qui el mire.

Al teu treball veiem com t’interessa abordar la identitat. Com abordes la narració de vivències personals?

Acostume a usar moltes fotos familiars als meus projectes. Són fotografies privades que d’alguna manera faig públiques, però preserve la identitat de les persones que hi ha en elles distorsionant els rostres o posant objectes damunt com si foren collages.

Què és la paràlisi del somni? 

És un trastorn del somni que la majoria tindrem almenys una vegada en la vida. És una sensació desagradable: et despertes, ets conscient d’això i fins i tot pots veure la teua habitació, però no pots moure’t durant uns segons. Hi ha diversos graus i pots tenir al·lucinacions visuals i sonores, perquè quan et despertes el teu cervell segueix en fase REM. En el meu cas patisc paràlisi del somni des que era menuda i va acompanyada d’al·lucinacions, imatges que em són molt fàcil de recordar i que es repeteixen. En la meua última exposició, a la galeria Pepita Lumier, vaig fer una sèrie de dibuixos sobre la paràlisi del somni i les sensacions que genera.

El passat està molt present al teu treball, treballant amb personatges de fotografies antigues o objectes vells redescoberts. Per una altra banda, no et quedes al passat i llances a l’espectador a un futur estrany i pertorbador, on queda la representació del present?

El present es queda en el moment en el qual algú ve l’obra, la mira, la digereix i la fa seua.

Existeixen imatges, situacions, persones o escenes que es repeteixen de manera recurrent als teus somnis?

Acostume a somniar que vole, a vegades asseguda sobre un objecte que flota (com una cadira) i altres com nedant en l’aire. Supose que és recurrent perquè és un anhel, alguna cosa que no podré fer.

Una cosa que ens passa molt sovint és que no recordem els somnis. Hem viscut una experiència que s’ha oblidat abans de poder registrar-la. Sempre recordes els teus somnis?

Acostume a recordar allò que somnie en general, però no tinc cap tècnica ni truc per fer-ho. Quan són somnis molt lúcids puc acordar-me amb tot luxe de detalls, les sensacions, les formes, colors… Fa uns mesos em vaig comprar el “Diario de Sueños” de Blackie Books, està il·lustrat per Cristina Daura i és una edició preciosa. Per ara no l’he usat molt, però és un diari per aprendre a somniar bé, recordar i registrar somnis.

Un llibre, una pel·lícula i un disc i els motius de l’elecció.

El llibre “El club de los mentirosos” de Mary Karr, la pel·lícula “Estiu 1993” de Carla Simón i el disc, “Blau” de Ferran Palau. Simplement perquè són les últimes coses que he llegit, vist i escoltat… Se’m fa molt difícil elegir.

Com és la ciutat en la qual vius?

València és una ciutat còmoda, assequible, amb encant i  bon clima. Perfecta per a ser il·lustradora freelance i arribar a fi de mes sense morir en  l’intent.

Com és la teua ciutat somiada?

Més que amb una ciutat somni amb un poblet de muntanya, ple de tallers i amb molt de  moviment artístic, això sí, que no estiga lluny de la ciutat.

Com veus Benimaclet?

Durant la carrera vaig viure al barri un parell d’anys, ho recorde com una zona molt tranquil·la, però plena d’estudiants. Ara mateix veig que s’està movent contínuament. Benimaclet ha crescut, hi ha molta agitació cultural i s’han obert espais nous.

Parla’ns de la portada.

La portada parla sobre la censura. Sobre com generació rere  generació hem anat lluitant per una llibertat d’expressió que sembla que no arriba mai. Sobre com l’any 2018 no podem expressar-nos lliurement perquè per culpa de la llei mordassa podem acabar en la presó. De deixar mut i cec al poble, i d’evitar que opinem en veu alta.

Entrevista per Manuel P. Bernat