Què es La Calamidad? Són dues obres de teatre totalment diferents una de l’altra. Les dues són el resultat de petites catàstrofes que es viuen al teatre. En la primera, l’estímul és l’absència i en la segona el ressorgiment. La calamitat està sempre apuntant, esperant el seu moment, amagada en algun racó. Nosaltres hem tingut el gust de topar-nos amb ella i l’hem fet carn de teatre. Una sèrie d’esdeveniments desgraciats poden canviar el rumb de les coses, llavors sorgeix una irrefrenable necessitat d’eixir a flotació malgrat la desgràcia. La calamitat és una espècie d’enfonsament lent i angoixant, ací apareixem els còmics per a donar-li la volta a les coses. La calamitat és una comèdia dolorosament enriquidora.

Quins temes tracta l’obra? La primera de les obres tracta sobre la mort. En aquest cas la desgràcia li ocorre a una companyia: a mesura que el temps passa es van morint alguns dels seus components. Açò implica modificar el pla. Es canvien diverses vegades les estratègies artístiques per a trobar nous estímuls, però, aquesta voràgine de morts successives es fa insuportable. En aquest estrany viatge sorgeix la necessitat imperiosa de fer una recapitulació i no hi ha millor manera de fer-ho que amb una vetla per a acomiadar a la mort i esperar a la vida que ve per darrere. La segona obra és el retrobament d’un grup de còmics decadents que viuen una espècie de lluita per demostrar qui és el més desgraciat. En aquesta trobada van despullant les seues peripècies. Açò propicia una necessitat de canviar la sort, de cercar una eixida, d’albirar un nou horitzó, de canviar la pena per plaer, el desassossec per esperança, el fracàs per èxit.

Quina és la frontera que apareix entre l’íntim i el que es mostra al públic? En aquestes obres el públic forma part d’aquesta intimitat. No hi ha fronteres ni murs. El teatre íntim és el vertader ritual, la respiració no pot desaparéixer de l’atmosfera, la proximitat alimenta la necessitat d’estar alerta i viu. L’artifici en la intimitat està molt exposat. Si no eres autèntic i veuràs, en un teatre íntim no viuràs.

Quin paper juga la improvisació en La Calamidad? Té un paper important, el nostre teatre és de present absolut. Estem esperant que alguna cosa ocórrega, un xicotet tremolor o una catàstrofe. Sempre estem pendents de nosaltres mateixos, de l’altre i dels altres. La improvisació no ha de cercar un resultat, ha de crear un nou conflicte.

Quines oportunitats brinden els xicotets escenaris? Als xicotets artistes com jo, moltes. Cal estar agraïts per la generositat de la gent que gestiona aquests espais, els imperfectes necessitem aquests escenaris, el teatre dels desajustaments no té sentit en palauets barrocs.

Consideres el teatre com una eina terapèutica per a l’autor? Considere que un autor és una xicoteta màquina de tracció a sang, hi ha moments en què les pulsacions són lentes i escriu amb calma, quan les pulsacions són frenètiques viatja per una muntanya russa i no hi ha fre que valga. Sempre aquest ritme ho dóna l’ànim, i, l’autor sempre deixa rastres seus en cada línia, encara que estiga parlant un personatge que li sàpia llunyà. Escriure teatre és una teràpia que emmalalteix, si saps portar bé les patologies de l’ànima… que la nina no pare i la tinta no s’acabe.