Com vas començar? Jo volia contar històries. La forma que tenia de fer-ho era dibuixant. Per a mi contar coses mitjançant els dibuixos era el més normal del món. Feia els meus propis còmics amb històries que m’inventava o a partir de pel·lícules que veia.

Quin era el teu còmic favorit quan eres xicotet? I ara? El còmic que més voltes vaig llegir en la meua infantesa fou Tintín y Los cigarros del Faraón. Jo estava acostumat a llegir els còmics de l’editorial Bruguera i de sobte va caure en les meues mans aquell còmic de Tintín, ple d’aventura, de llocs exòtics i dibuixats amb detall. Per a mi va ser una revolució. Ara em costaria decidir-me per un. Hi hauria una desena de títols que podrien ocupar aquest lloc com el meu còmic favorit: El almanaque de mi padre, Jimmy Corrigan, La estrella Lejana, qualsevol de Jaime Hernández…

Quines històries t’interessen? Qualsevol que puga aportar-me alguna cosa, que em faça reflexionar sobre un tema… En general, històries que m’ajuden a saber qui sóc, com a persona i com a part d’una societat.

On trobes la inspiració? En tot el que m’envolta. Anote comentaris, converses, guarde retallades de premsa, articles en la web… Després, algunes d’elles s’ajunten amb unes altres i acaben donant forma a un guió.

Quins són els teus referents? N’hi ha molts. Alguns es mantenen i uns altres es van afegint. Ja he parlat de Tintín i d’Hergé. Crumb, Frank Miller, Tezuka, Otomo, Taniguchi, Moebius, Seth, Daniel Clowes, Joe Sacco, C. Ware, Satrapi…

Quins són els herois de les teues obres? Els meus herois solen ser perdedors que lluiten estoicament per la seua dignitat. I potser tots ells lluiten contra un poder establit, a voltes real i altres simbòlic.

A moltes voltes, el no-lector de còmic classifica el gènere com a infantil o poc seriós. Què els diries? Que ells s’ho perden. És com el jove que ha llegit Harry Potter, per exemple, i arribat a l’edat adulta, deixa ja de llegir novel·les perquè pensa que totes són igual d’infantils, sense saber que existeix Borges, Philip Roth, Kafka… Sens dubte s’estarà perdent alguna cosa. En tot cas, el trist és que es jutge el medi des de la ignorància.

Per què les accions quotidianes,  els xicotets records o moments són tan importants en la teua obra? Les meues històries no solen basar-se en idees potents que fan avançar el llibre. Solen ser històries quotidianes de persones normals. És per açò que els xicotets detalls poden aportar molt per a enriquir els personatges o per a crear l’ambient de la història.

Quin ha sigut el millor feedback que has rebut amb el teu treball? Quan després d’anys de treball acabes un llibre, en el qual has bolcat les teues emocions i sentiments, és llegit per algú que comprén el que has volgut dir i comparteix les teues emocions i sentiments, és el més fabulós del món. Al cap i a la fi, el que tots volem és que ens comprenguen. Per açò aquest em sembla el millor treball possible.

Veiem com tractes temes que poden ser molt tristos però on apareix sempre l’humor. Per què tries aquest camí? M’agraden les històries agredolces. Eixes històries que, com en les pel·lícules de Berlanga, passen de la llàgrima al riure o en les quals no saps si has de riure o plorar. Aquests alts i baixos emocionals funcionen molt bé per a fer avançar una història.

En El Invierno del Dibujante, parles dels autors de la Postguerra Espanyola de l’Escola Bruguera. Quina influència han tingut en tu? A mi no m’agradava el futbol, no col·leccionava cromos de futbolistes quan era un xiquet. Per a mi els meus herois eren els dibuixants dels còmics que jo llegia, els de l’editorial Bruguera. Aquells dibuixants són els que em van fer estimar els còmics i voler dedicar-me a açò.

Va ser la censura la que va acabar amb aquests escriptors. Fins a quin punt hui en dia se sent la censura? És difícil dir una única causa. Haguera sigut interessant saber com seria la història del còmic espanyol si no haguérem tingut dècades de dictadura i de censura. Possiblement s’hauria desenvolupat un tipus de còmic més adult i costumista, que va estar a punt de quallar a Espanya als anys cinquanta.

En La Casa, ella és l’encarregada d’ajudar-nos a conéixer als personatges i les seues històries, com és la teua? La meua casa és una acumulació d’objectes i records. No és que siga un nostàlgic, però m’agrada recordar. M’agrada l’ordre, el necessite en la meua casa, en la meua taula de treball i en la meua vida. No em considere un col·leccionista, però sóc incapaç de desfer-me de certs llibres o discos que en el seu moment van ser importants per a mi, encara que sàpia que possiblement mai els torne a rellegir o a escoltar. Fins i tot podria consultar qualsevol d’ells per Internet, però en certa forma aquests objectes representen per a mi un moment de la meua vida.

En un món que gira de pressa, quina és la missió actual del dibuixant de còmics? El còmic permet explicar conceptes complicats o àrids d’una forma atractiva gràcies al dibuix. En açò comparteix les qualitats de l’audiovisual. Però té una llibertat que no té el cinema, ja que la seua producció és molt barata. Açò permet al còmic ser un vehicle eficaç per a reivindicar o per a reflexionar sobre certs temes, diguem més socials.

Entrevista per Manuel Pérez Bernat