Luis Linares
Artista del mes · juny 2015
Una creïlla gegant en una butaca? Ex- plica’t… O una creïlla asseguda en una butaca xicoteta. És un dibuix basat en un joc que proposa Gianni Rodari i consisteix a combinar dos elements diferents per a crear una història. L’anomena, el binomi creatiu. A partir d’eixa combinació, cadas- cun de nosaltres pot imaginar una història diferent. Es tracta només de jugar.
Postal. Objecte de culte o de supervivèn- cia? De culte no. Em sembla un format accessible. Una forma lleugera i efectiva de transmetre una idea. Més accessible que un original. En aquest sentit sí que és de supervivència, de la supervivència de l’art i de l’artista.
La vida seria més fàcil si les verdures tin- gueren forma de cilindre? Transgènics? No ho crec. Aquest dibuix és només una ocurrència. Un acudit fàcil que vaig decidir utilitzar per a fer una prova d’estil. No estic segur de per què he decidit publicar-ho, però ací està. En tot cas és més una ironia que una voluntat de recolzar l’ús de trans- gènics.
La sèrie Fácil és més complicada del que sembla. En quina línia filosòfica se si- tua? Bé, si he de situar-la en un corrent, no sabria què dir-te, però té a veure amb la psicomàgia de Jodorowsky, amb alguna cosa que vaig experimentar en una expo de Marina Abramović o amb El palau del projectes, de Ilya Kabakov.
Vols riure’t de nosaltres o que ens riguem amb tu? Cap de les dues. En el fons sóc molt seriós, a vegades massa…
Raro Raro Normal és una declaració de principis o és com et presentes? És més aviat una observació, i és que a vegades ens sentim aïllats perquè creiem que el que ens succeeix no li passa a la gent normal. Men- trestant, la gent que intenta ser normal l’única cosa que fa és intentar ocultar les seues rareses, sense adonar-se que la nor- malitat és només una imatge impossible. M’imagine que voler mantenir aquesta su- posada normalitat es pot arribar a convertir en alguna cosa molt estranya, alguna cosa així com una façana impossible d’aguan- tar-se per si mateixa. En definitiva, vull dir que som més semblants entre nosaltres del que ens creiem.
Menys és més? O com menys sapiem millor? Doncs, una vegada vaig llegir que l’art ha de tindre una part comprensible i una altra que no ho siga, o també que l’art l’acaba de construir l’espectador amb el seu pensament sobre l’obra. En qualsevol cas, crec que és una mica del meu caràc- ter aquesta tendència a explicar més aviat menys que més. La meua intenció no és molestar a l’espectador descol·locant-lo. Abans sí que era així. Ara si algú em pre- gunta alguna cosa, directament intente res- pondre amb tota la claredat que puc.
Com descriuries a la teua fidel aliada la ironia? La ironia és donar a entendre el contrari del que es diu. És fàcil usar-la, és resultona i efectiva. Crea tensió i és atracti- va. I encara que sembla mentida, en la sèrie Fácil no hi ha ni un poc d’ironia. De fet, les meues idees van en el sentit de les coses que dic. Quan dic que és fàcil fer equilibris sobre una corda fent malabars estic apun- tant en la direcció de creure en les nostres capacitats. Realment és fàcil si una persona ho veu d’eixa manera. En altres dibuixos sí que encara apareix la ironia, encara que ja estic una mica cansat d’ella.
