Quins són els teus principals referents vius o morts?

No tinc referents principals en la meua vida artística, sinó que aquests van canviant constantment. Van des de l’àmbit de l’arquitectura, escultura, disseny gràfic, disseny de moda, música, fotografia, cinema, art plàstic i per descomptat, la il·lustració. Ara mateix ronden en el meu imaginari, artistes i professionals com Richard Neutra, Maruja Mallo, Inés Longevial, Lope Serrano, Carlos Hache, Diego Cabezas, Souto de Moura, Ruda Studio, María Ramírez, Paloma Wool, Camila Falquez, Solange o Ama Lou.

En la teua última exposició, anomenada ‘C M Y W’ reflexiones sobre la dona en totes les seues vessants. Per quin motiu?

Sempre he dibuixat, sobretot dones. La figura de la dona m’inspira i em sent atreta per la representació de la feminitat, però no només per la representació artística que enalteix la bellesa de la dona, com en l’art clàssic, sinó per la dona en tota la seua realitat. Va arribar un moment en la meua trajectòria artística en el qual em vaig preguntar d’on venia aquesta necessitat i, coincidint amb un descobriment personal de la consciència feminista, vaig entendre que volia, d’alguna manera, alliberar la imatge de la dona. Per tant, aquesta exposició és una vegada més, eixa representació artística en la qual experimentant amb diferents tècniques sorgeix una idea on mescle l’estètica i la tècnica. El CMYK, codi de color primari, substituint la K (negre) per la W (Woman), i utilitzant la risografia, una tècnica que sol tindre unes opcions de color limitades.

Mentrestant, l’auge de l’extrema dreta pretén acabar amb molts drets que les dones i altres col·lectius han aconseguit. Què et sembla aquest context polític?

L’auge de l’extrema dreta té moltes causes: els conflictes a Orient Mitjà, a Àfrica i la immigració, la por i la intolerància. Vivim en un món cada vegada més global, pràcticament tot en la nostra vida el regeix el capitalisme i, concretament a Europa, estem immersos en una deriva neoliberal amb uns interessos polítics molt concrets. En moments de crisi com els que vivim a Occident en els últims anys, el feixisme és, a la fi, el braç armat del capitalisme perquè res canvie. Però en la dreta espanyola, per desgràcia, sempre ha tingut cabuda aquest tipus de pensament, només que hui es desmarca amb un discurs més reaccionari i manipulador. Crec que és un context molt trist i preocupant al qual no hem de girar l’esquena.

Comparteixes aquesta relació de l’artista com a militant polític?

Una artista o il·lustradora té els seus propis ideals, però crec que el seu paper no ha de ser necessàriament pres com a exemple social de qualsevol classe. Ara bé, valore molt positivament que una artista amb visibilitat es comprometa amb determinades causes fent ús de la seua posició. Jo, personalment, em sent compromesa amb el moviment feminista, d’altra banda, altres artistes com Elías Taño, donen suport a causes polítiques justes des de la seua obra.

Gran part del teu treball es produeix mitjançant la risografia, un sistema d’impressió similar a la serigrafia però amb un procés totalment mecànic i que sembla la unió de les fotocopiadores i la serigrafia. Quins avantatges trobes en aquesta tècnica?

La primera vegada que vaig usar aquesta tècnica era estudiant i buscava traure una sèrie de làmines sense massa pressupost. Entre estudis de serigrafia, vaig descobrir la risografia i em va fascinar el resultat desgastat propi de fotocopiadores antigues i colors vius com els que pots aconseguir amb la serigrafia. Un altre dels avantatges que em permet les risografia és el fet de crear transparències superposant diferents colors, ja que es treballa amb tintes vegetals; a més, tenint en compte l’assecat de les tintes, es tracta d’un procés bastant ràpid. Però, sobretot, la risografia és una tècnica poc comuna a través de la qual no deixes de provar amb diferents colors, perquè hi ha molt pocs estudis o tallers i cadascun treballa amb un limitat nombre de tintes.

Al teu treball, els cossos de les dones són extremadament heterogenis, mostrant formes, anatomies i rostres molt diferents, on està o què és la bellesa en el cos de la dona? Tracte de representar la bellesa en un gest, una mirada o una posició des de la qual desenvolupe la resta de formes, exagerant o sintetitzant algunes parts en funció de l’espai i la composició que he projectat.

Fent un recorregut pel teu treball, hem observat com la teua elecció cromàtica ha anat simplificant-se fins als colors primaris, per quin motiu? Abans dibuixava imatges més realistes, amb el temps he començat a realitzar representacions formals més senzilles i, per tant, també emprant colors primaris concordes a una mateixa idea.

Encara que gran part de la teua vida s’ha desenvolupat en València, un entorn urbà dens i molt poblat, vares nàixer i has viscut molts anys a Torrent. Com creus que aquest fet ha marcat la teua vida i el teu desenvolupament vital i professional? Al final la personalitat d’una ve marcada també pels seus orígens, i sent un arrelament per Torrent. En l’àmbit professional, puc dir que moltes de les oportunitats en la meua carrera li les dec a amigues pròximes de Torrent que, com jo, han desenvolupat la seua professió en l’àmbit de la ciutat de València. Existeix una connexió especial entre aquestes persones, el meu poble i la ciutat que habitem.

Vares estudiar arquitectura. Quina relació trobes entre el món de la il·lustració i el món de l’arquitectura? El dibuix sempre ha estat present en totes les meues facetes de la vida. Haver estudiat arquitectura m’ha educat en la tècnica del dibuix, la cultura visual en general, etc. Com he comentat anteriorment, aquesta disciplina és una de les meues inspiracions, m’agrada l’estudi de l’espai, la qual cosa m’ajuda en l’àmbit compositiu, entendre les formes, la recerca de l’equilibri… Ara mateix estic participant en ‘València se ilustra’, una exposició col·laborativa on tinc l’oportunitat d’il·lustrar un edifici de la ciutat a la meua elecció.

Després d’haver viscut arran diferents llocs: Alacant, els Estats Units, Eslovènia, Barcelona i ara a Madrid, què et quedes d’aquestes experiències? A mesura que passen els anys, m’adone que m’acabe ajuntant amb persones que tenen interessos culturals com els meus, conéixer gent de diferents cultures però amb inquietuds comunes és molt enriquidor.

Per què la geometria i la desconstrucció de les formes semblen recurrents al teu treball? No només la geometria, m’agraden també les formes orgàniques que desconstruïsc en les meues il·lustracions per a trobar una composició en harmonia.

Multitud d’empreses fan referències a les dones i aparentment tracten de reivindicar el seu paper. Com ho veus? El capitalisme tendeix a instrumentalitzar moviments com el feminista convertint-los així també en una moda. Açò té conseqüències positives i negatives. D’una banda, si parlem de feminisme, crec que és bo que el missatge arribe a més gent; per una altra, es desvirtua l’essència d’aquest i fins i tot pot arribar a convertir-se en cosmètica de pur màrqueting amb un missatge realment controvertit.

El BE de febrer tracta els diferents models relacionals alternatius a la monogàmia. Veus possible alternatives? Sí, crec que és possible. Per a moltes parelles és un avanç en l’àmbit de les relacions afectives que requereix molta intel·ligència emocional, empatia i confiança.

Què opines del “tindre parella per a tota la vida”?

Crec que una parella pot durar tota una vida junts, per descomptat, però no compartisc aquesta convenció social en la qual es concep a la parella com una cosa eterna. Aquesta idea equivocada de les relacions de parella, si arriben a la seua fi, frustren a les persones i socialment són enteses com un fracàs més que per un aprenentatge com a individu.

Actualment es posa en crisi l’amor romàntic i existeix una tendència a l’autosuficiència i a la individualització. Viure des de la individualitat o en comú? És una qüestió de moments vitals i tipus de persones. Encara que, sens dubte, estic en contra de la idea de l’amor romàntic que se’ns ha ensenyat, cal començar a educar en l’amor d’una forma sana i realista. L’ensomni i la divinització en aquests aspectes ens porten a relacions tòxiques o sentiments de fracàs que res té a veure amb el que hauria de ser una relació en parella. Al meu entendre, l’amor si no suma, no val la pena. Així és com decidisc si individualitat o en comú.

Com han de ser les relacions socials afectives perquè ens puguen fer felices?

Lliures, sinceres i empàtiques.

Encara que vares nàixer a Torrent, actualment treballes a Madrid, formant part d’un èxode creatiu valencià. Per què et vares marxar de la ciutat?

Per treball. Quan es tracta de treballs creatius sempre és més difícil trobar un lloc fixe i en aquell moment el necessitava, així que l’oportunitat va sorgir a Madrid. Des de llavors he combinat la meua carrera personal amb la direcció d’art en un mitjà de comunicació; i ara mateix estic apostant per gaudir de la meua autonomia creativa. He decidit tornar a València, alguna cosa que em motivava des de feia ja temps.

Com és la ciutat en la qual vius?

Madrid està vivint canvis molt positius, les idees que s’estan posant a escena en l’àmbit urbanístic fan d’aquesta ciutat un lloc més transitable i respirable, tasca complicada parlant de la capital. Per contra, hui dia el preu dels lloguers és un problema, i no només a Madrid, sinó en totes les grans ciutats d’Espanya.

Com veus Benimaclet?

Existeix un equilibri molt sa entre les diferents generacions, agenda cultural i vida quotidiana. A més que és un barri clau en el patrimoni de l’horta nord de València. Una casa de poble, un edifici històric, l’horta, solars reinventats, una utopia arquitectònica com és l’Espai Verd, la casa de trencadís que va rodar Almodóvar o veïns compromesos amb el barri.

Entevista per Manuel P. Bernat