Què t’agrada dibuixar? Cares, ulls i animals (en especial mamífers i insectes).

Què t’agrada contar? Qualsevol història que siga de veritat. I no em referisc a que haja passat en la realitat, sinó a que siga una història que de veres es vulga contar. Ocorre massa a la literatura infantil que els escriptors, en lloc de contar el que realment volen, conten el que creuen que els xiquets volen (o pitjor: el que creuen que el mercat demanda o les biblioteques escolars necessiten), i això no funciona en absolut.

Què col·lecciones? Col·leccione coses que em trobe pel carrer, a terra o als contenidors de fem. Comence a replegar alguna cosa quan veig que és una constant. L’única condició que em pose (més que res per qüestions d’espai) és que el que replegue ha de caber-me a la mà. Tinc col·leccions de joguines trencades o incompletes, botons, clips, llistes de la compra, naips, meitats de coses, claus, fotografies, papers esgarrats amb coses escrites, pedres, trossets de ceràmica, caps de figuretes, petxines, fòssils, boletes de plàstic, …

Com veu el món un xiquet? Com el veu un adult? Com el veus tu? Jo no sé com veu el món un xiquet, perquè no sóc una xiqueta. Sí que diré que un xiquet i un adult veuen el món de manera diferent. Jo veig el món com l’adulta que sóc, però tinc sort perquè tinc molta memòria, i això fa que tinga records de com veia el món quan era menuda. M’agrada pensar que, gràcies a eixa memòria, conserve alguns punts de vista de quan era xiqueta, algunes maneres de mirar i interpretar i qüestionar-me les coses, un poc d’eixa curiositat insaciable i obsessiva i eixa gran capacitat d’entusiasme pròpies de la infantesa.

En quin moment i com vas decidir que volies dedicar-te a la il·lustració? Què volies ser de xicoteta? Quan vaig acabar d’estudiar, el que més volia en la vida era viure en una casa jo sola. Quan duia uns anys vivint a una casa jo sola i pagant el lloguer amb tota mena de treballs que no tenien res a veure amb el que a mi m’agradava, el que volia era guanyar-me la vida fent quelcom que m’omplira o em fera sentir realitzada. Vaig decidir dedicar-me al món de la literatura infantil perquè m’agrada llegir, escriure, dibuixar i els xiquets. De xicoteta (conserve una llista escrita amb 8 anys) volia ser (en aquest ordre): bruixa, pintora i escriptora. Tirant la vista enrere, veig que ho tenia ben claret.

Per què aquesta predilecció per la literatura infantil? Els xiquets m’agraden més que els adults. I em cauen molt millor. Són un públic molt més crític i agraït, i generalment amb menys prejudicis i més obertura de ment. Supose que és per això.

Quins són els referents o el que més t’ha influït per a ser com ets? El que més m’ha influït ha estat passar gran part de la meua infantesa a la casa de camp de les meues iaies: un lloc aïllat, amb poques coses i moltes persones, on vaig aprendre a desitjar, a inventar, a jugar, a cosir, a nadar, a observar la natura, a avorrir-me i a des-avorrir-me. Aquella casa i l’escola Gavina, que fou la meua escola, han tingut molt a veure en la meua manera de ser.

Escrius un diari? Quines històries apareixen en ell? Sí. Vaig començar a escriure diaris quan vaig aprendre a escriure. Al principi escrivia els jocs als quals havia jugat, els xiquets amb els quals havia jugat a eixos jocs i el que havia dinat. Després m’entrà la ximplesa i escrivia sobre els xics que m’agradaven, el que m’havien dit, si m’havien mirat, enumerava l’ordre en què m’agradaven, eixes coses. Ja en l’adolescència escrivia sobre la vida: el que em passava i, sobretot, el que no em passava (i els xics, clar). Al final els meus diaris han esdevingut una mena de llibretes on apegue paperets, copie fragments de coses que llig, dibuixe i de vegades escric (sobretot els somnis que recorde quan em desperte, les coses que no m’atrevisc a dir en veu alta, les cartes que mai no entregue als seus destinataris, i els xics, clar: encara escric sobre els xics).

Què ha implicat l’amor en la teua vida? Tot. Sense amor la vida no té massa sentit.

Què significa per a tu la paraula artista? I la paraula mosca? Jo vaig decidir ser il·lustradora justament per a no ser “Artista”, així en majúscules. No vull dir amb això que els il·lustradors no produïm art, però el món de l’art en general em fa mandra. Em fa mandra inclús, continuar responent la pregunta. La paraula mosca m’agrada perquè m’agraden els insectes. Les mosques són insectes quotidians: a totes les cases hi ha, almenys, una mosca; hi ha mosques gairebé a tots els llocs del món. Són un poc fastigoses perquè vomiten damunt de tot el que es mengen, però a mi em cauen bé.

Parla’ns de la portada per a Benimaclet Entra. És un tastet d’un dels meus propers treballs: la imatge del nou disc del farmacèutic i violinista Jean-Christophe Gairard, que està a punt de partir de viatge en un veler anomenat Sonate, junt amb una tripulació de científics, per navegar al voltant del món en un projecte anomenat Diomedes Project. Durant la travessia mesuraran la contaminació química, la quantitat de microplàstics a l’aigua i l’abundància de vida salvatge en perill d’extinció. A cada port en el qual paren, Jean-Christophe farà un concert i vendrà els discs.

Cinc treballs que hagueres escollit si no fores il·lustradora. Pallassa, traductora, entomòloga, naturalista, exploradora, inventora (ai, ja m’he passat!).

Com és una ciutat perfecta? Suficientment gran per perdre’s i suficientment petita perquè un desconegut et diga “Duus les sabates descordades. Corda-te-les o cauràs”.

Què és la cosa més difícil de ser il·lustradora? Saber llegir bé per dir amb les imatges tot allò que el text calla.