Parlem amb Raquel mentre ens fem un cafè a Benimaclet, enmig dels trons de bac de les falles i empeses per l’aire que acabarà per tombar-ne alguna.

Acaba de rebre el premi El lector de l’Odissea, un premi participatiu i únic, i la novel·la guanyadora, El temps de cada cosa, es publicarà en juny per l’editorial La Magrana-RBA.

Però abans, a la Fira del Llibre , presentarà un llibre nou,  El ciutadà perfecte, que publicarà l’editorial Andana. Una novel·la amb la qual s’endinsarà en un gènere que no havia tocat mai: la ciència-ficció.  “Molta gent té prevencions amb el gènere”, ens explica. “Molta gent sent ciència-ficció i pensa en la guerra de les galàxies, o en coets que arriben fins a Mart. El que a mi m’ha interessat sempre de la ciència-ficció, és la manera en què els canvis, de caire mèdic, científic, tecnològic o social, afecten les persones i les seues relacions. Et permet imaginar i crear, i fer literatura.”

Però, per si no us ha convençut l’explicació, ens ha oferit una primícia: voleu saber com comença la novel·la?

___

En obrir-se automàticament les portes corredisses, el ciutadà entra a la sala blanca i impol·luta. Dins, solament un llit, i al pany de paret que fa de capçalera, tot de cables connectats a les màquines invisibles que el plafó blanc amaga.

Com a la resta dels edificis de la ciutat, se sent una música de fons feta amb sintetitzadors. La música s’atura quan una veu millorada diu al ciutadà que es despulle i s’estire al llit. El ciutadà obeeix. L’han citat fa una hora perquè es presente a les dependències de Mèdica. Una revisió ordinària, li han dit. Sota el llençol, el cos s’endevina perfecte. Tot seguit entra un assistent.

–Bon dia, ciutadà. Proves rutinàries.

–Això m’han dit.

–Ara et faré inhalar una mica d’estabilitzador i de seguida t’adormiràs.

–Perfecte –respon. I no sap que ha dit la darrera paraula.

Quan la cànula és inserida a la vena del coll, ja dorm. Tot seguit, l’assistent marca al teclat encastat al plafó el codi numèric que li han donat. Un codi senzill, de dues xifres.

Un brunzit lleu avisa que la maquinària s’ha posat en marxa i les portes automàtiques s’obrin perquè isca l’assistent.

Hi ha un espasme breu al cos sota el llençol. Després, no res. Silenci.

Al cap d’un minut, el plafó llisca per deixar un forat com una porta. Una extensió articulada que recorda un braç fa passar el llit a través de l’obertura. Mentre el plafó llisca per tornar a la posició original, una veu metàl·lica recita que el traspàs s’ha efectuat correctament.

La sala torna a quedar impol·luta quan, al cap de cinc minuts, un robot de tasques domèstiques recull de terra la roba que el ciutadà perfecte havia deixat caure.