Juanma Martínez

artista del mes · abril 2016

Com començares? Sempre he dibuixat i des de xicotet feia caricatures per encàrrec.

Com descriuries el teu treball? Sense un estil definit. Intente fer sempre coses que m’abellisquen i que trobe interessants. Mai obriràs una revista i diràs: “Ostres, un Juanmamartínez!”

Què volies ser de xicotet? Torero, perquè li agradava al meu pare. Tindria quatre o cinc anys.

Cinc treballs que escolliries si no fores creatiu. Conductor de camions o qualsevol treball que permeta moure’m per la carretera. M’agrada molt conduir.

Quin és el millor feedback que has rebut amb el teu treball? El de la meua mare. Per raons òbvies.

Un somni que no s’ha fet realitat. Cantar en un karaoke.

Quins són els teus referents? Els còmics de Superlópez, Mortadelo i Tintín, les caricatures de Joan Vizcarra, les pel·lícules de Bruno Bozzetto o els cartells de Saul Bass.

Què paper té el còmic en la teua obra? El còmic ha sigut sempre una referència per a mi. És una forma d’aplicar l’humor a la il·lustració i de donar-li un sentit lúdic. No obstant això, em meravella quan una vinyeta és capaç de provocar una reflexió, o quan s’utilitza la metàfora o la poesia visual.

On trobes inspiració? Sobretot en la música. Hi ha cançons que tenen la capacitat d’ajudar-te a generar idees o que fins i tot inspiren un estil gràfic.

Un grup de rock i una pel·lícula de ciència-ficció. Bunbury sense dubte, per la veu i les cançons, però sobretot per la coherència que li dóna a cada disc: el disseny, la indumentària i el mateix espectacle. Escollir una sola pel·lícula és més difícil, però diria El Planeta de los Simios, la de Charlton Heston.

Tímid o extravertit? Sóc molt tímid i introvertit, i exposar-me a la gent em fa sentir incòmode. Crec que l’èxit laboral consisteix a ser feliç amb el teu treball, i per açò no cal ser necessàriament una persona pública. Ara bé, és interessant que la gent et pose cara i cal tenir visibilitat perquè et consideren, tant el públic com els companys de professió.

Disseny web i gràfic, il·lustració, fotografia, màrqueting, xarxes socials, sembla que ets molt polifacètic, per què et decidires més pel disseny web? Després d’acabar els estudis de fotografia vaig començar a treballar com a dissenyador web i em va resultar atractiu per la capacitat d’interactivitat i de transformació.

Com ha influït la relació amb el món de la publicitat en el teu treball? En el llenguatge metafòric, en la generació d’idees i en la forma de redactar-les per a aconseguir una resposta en el públic.

Quin és el comentari més divertit que has rebut d’un client? Podria escriure un llibre d’anècdotes de clients i agències i no faltaria el clàssic “Fes-me el logo més gran”. De fet, vaig començar un projecte semblant, el Diccionari Il·lustrat Agència-Client. El disseny té aquest component subjectiu que pot reduir un treball a un simple “m’agrada” o “no m’agrada”, independentment que funcione.

Quin ha sigut el projecte més difícil d’abordar? El Carrer de la Il·lustració. En ell em vaig proposar sintetitzar tot el possible. Vaig usar traços diferents per a les finestres, els taulells i les parets i vaig limitar els colors, triant els més representatius de cada edifici. No va ser un treball complex, però sí laboriós.

Per què has escollit aquests edificis per a representar la ciutat? Com va sorgir la idea? Va sorgir per a donar visibilitat a edificis que no són representats com a símbols de València i l’elecció va ser en part per motius estètics i en part per nostàlgia.

Parla’ns del color dels edificis, quin creus que és el color de la ciutat? València té moltes realitats. Platja, horta, barris que són pobles… Té tots aquests colors.

Amb quin edifici et quedaries com a favorit? La Casa dels Dracs, un edifici modernista. L’arquitecte va tenir en compte què persones s’anaven a allotjar en els habitatges i tant la façana com l’interior està dissenyat i decorat sobre aquest concepte.

Per què vas escollir Espai Verd com el més representatiu de Benimaclet? Conec l’edifici des de xicotet de veure’l en passar per l’autopista, sempre m’ha semblat un edifici singular, allunyat de qualsevol altre estil arquitectònic que trobes per València. Tampoc crec que siga el més representatiu del barri.

Quins altres elements, a banda dels edificis, podrien ser motiu d’un projecte com El Carrer de la Il·lustració? Els ponts que creuen l’antic llit del Túria, els diversos dissenys de l’enllumenat i tot el mobiliari urbà de l’Albereda.

Parla’ns de la portada per a Benimaclet Entra. Forma part d’una sèrie d’il·lustracions d’artistes italians, que sempre m’han fascinat pel seu accent exòtic. El títol de la sèrie Little Italy també és un homenatge a la colònia italiana que forma part del barri.

Com és una ciutat perfecta? Una ciutat seria perfecta sense tràfic. I València és perfecta un diumenge al matí.

A què et dediques actualment? Nous projectes? Fa un temps que treballe en una il·lustració sobre pintors espanyols, que espere puga publicar prompte.

També pot interessar-te