És ben conegut a València el gust per cremar coses, per esforçar-se durant tot un any perquè tot quede reduït a cendres. Potser açò explique moltes coses del nostre caràcter. Però elevar el foc a un ritu de purificació utilitzant l’art com a “excusa” no és patrimoni únic dels valencians. Són centenars les festivitats que amb major o menor similitud i contingut artístic es realitzen arreu del món.

El Burning Man és una d’elles. Considerar-lo solament festival seria quedar-se amb la primera impressió que ofereixen les imatges que des del desert de Nevada ens arriben. La ciutat efímera Black Rock City és alguna cosa més. És un experiment sociològic basat en principis com la no mercantilització (estan prohibides les marques i patrocinis a l’esdeveniment i, durant els deu dies que dura, la ciutat funciona sense diners ni bescanvis; tot ha de basar-se en l’economia del regal), l’autoexpressió radical, el no deixar empremta en el territori que s’ocupa durant més d’una setmana i així fins a deu principis bàsics que tots els participants compleixen. Perquè tots són participants, està prohibit ser espectador.

I així comença una aventura que esperem tinga un final feliç. Després de visitar el Burning Man l’any passat i no haver-nos recuperat encara de l’espectacle que és veure monuments enormes de fusta cremant-se en mig del desert, vam decidir que calia intentar “plantar” en el desert.

Les dificultats són moltes, des de la viabilitat econòmica, ja que com que no es permeten patrocinadors tot ha de generar-se a través de la societat civil i el mecenatge (ja sabem que no és València precisament terra de mecenes artístics), fins a les dificultats tècniques, ja que la peça deurà suportar vents de 100 milles per hora que esperem no es donen, però per raons de seguretat ens demanen estar preparats per a ells. Així com el mateix transport de la instal·lació en contenidor fins al port de San Francisco i la posterior tramesa i muntatge en el desert de Nevada amb temperatures que oscil·len diàriament entre els 0 i els 40 °C i tempestes de sorra constants.

I què anem a construir nosaltres allí? Com totes les sorpreses, encara no es pot contar gaire del projecte, però sí que podem contar que estarà inspirat en les figures grotesques de la Llotja, el que podríem considerar la primera Falla de València. Figures que en el moment de la seua construcció van servir per a burlar-se del poder establert, del poder de l’Església i la seua censura. I va ser la societat civil qui va construir la Llotja i va fer ús de l’art per fer aquesta burla i aquesta crítica botant-se els postulats del que es considerava com a bona conducta. La societat civil pagant a artistes perquè es burlaren dels seus dirigents. Pel que sembla, les Falles estan en el nostre ADN des de fa molt més del que nosaltres pensem.

Així i tot, el més important és obrir la porta, emprendre el camí. Les possibilitats d’intercanvi cultural i artístic amb altres festivitats i expressions culturals són infinites i enriquidores. Sols falta saber si ens quedarem en la foto protocol·lària i el benvingut Mr. Marshall o aquesta ciutat ja ha començat a madurar i és capaç de generar sinergies i aprofitar-les. I sobretot, de començar a creure’s i valorar el seu potencial creatiu tan gran.

Esperem aconseguir-ho i veure foc en el desert, el nostre foc en el desert.