Carmen Alvar
BE artista del mes · octubre 2015
Podem veure com treballes des de la il·lustració, la pintura, el collage o les intervencions amb elements, quin és el nexe d’unió en la teua obra? M’agrada combinar tècniques diverses, canviar d’una a una altra, del pinzell a les tisores, del llenç a suports com llavors… Em pro- porciona més possibilitats fins al moment de decidir la composició final. El nexe de l’obra que estic realitzant des de fa dos anys és per una banda, el material, que procure que siga sempre trobat: elements naturals (llavors, troncs, flors, etc.) i foto- grafies antigues dels anys 40; i el tema de la postguerra espanyola.
Has triat el projecte Objetos Encontra- dos per al ConFusión Festival i per a la portada de Benimaclet Entra, per què? Objetos encontrados, Haciendo memoria és el projecte en què estic treballant i apro- fite qualsevol oportunitat per donar-li la visibilitat més gran. A més, les obres estan creades a partir de material trobat a València (al Riu Túria i al Rastre). Per altra banda, no s’ha d’oblidar que Valèn- cia va ser capital de la República i un dels últims bastions durant la guerra. Els per- sonatges que invente en les meues obres són el reflex dels que un dia pogueren ser altres persones i s’oblidaren en la història. Per això, és una xicoteta invitació per a fer memòria. El barri de Benimaclet té molta consciència social i el Kaf Café, L’Horta i el Confusión Festival entre molts altres creen una xarxa veïnal i són els llocs on germina el canvi.
Personatges tancats en una anou, ho- mes voladors, per què aquesta relació de fotografia antiga amb elements naturals trobats? El camp va ser el refugi de molts opositors a la dictadura que s’amagaren per a organitzar-se i combatre. Les foto- grafies són d’eixe període però desconec les històries de cadascun dels personatges. Van deixar de pertànyer a algú i jo apor- te un nou significat invitant a reflexionar sobre eixa part de la història desconeguda. Parle contínuament del mimetisme i de la cripsi. Un eixample del primer serien els xiquets amb ales, Desaparecieron, que es mimetitza i així, semblen lepidòpters del seu entorn. Les ales estan fetes amb llavors d’acer. Altres es camuflen i se semblen al mateix entorn, com Clandestinos en un tronc d’arbre, o El novio en un fruit de xicranda. La relació amb l’entorn serà fona- mental per a la seua supervivència, han de conéixer el camp, les plantes medicinals i les que es poden menjar. Com narra Fran- cisco Collado en Homes del bosc: ‘Eren mestres a llegar la terra, a orientar-se pels estels i a interpretar els senyals del cel…’
Aquesta sèrie es diu Los que duermen con las piedras, per què aquest nom? El grup de rock Barricada va traure el 2009 un disc anomenat La tierra está sorda, so- bre la Guerra Civil Espanyola. Suela de alpargata tracta la qüestió dels maquis i la seua vida al camp. Un fragment diu la fra- se i em va paréixer molt poètica i perfecta com a títol per a la sèrie d’obres:
Suela de alpargata, embistiendo la montaña entre matorrales con las piernas arañadas. Suela de alpargata, en las entrañas de la tierra los que hablan en voz baja, los que duermen con las piedras.
Gran part de la teua obra té una visió molt crítica amb la societat, optimisme o pessimisme amb el nostre present i fu- tur? Crec en un art necessari i crític. Però més que criticar a la societat, no m’agrada el que el sistema fa amb nosaltres, per això sóc optimista perquè puc veure moments de canvi. Però crec que per a parlar del present i del futur cal mirar al passat i a Espanya pareix que oblidem amb facilitat. És ací on els creadors plàstics tenim una important tasca.
