Escif

Artista del mes · març 2015

Conversació romàntica en format wildstyle. El dia que X, Y i Z es van asseure a parlar del carrer com a espai de creació.

El carrer una altra vegada

I. Y i Z asseguts en un banc bevent vi d’una ampolla negra sense etiqueta. Entra X a escena.

X. Per què el carrer? Per què en el carrer?

Z. El carrer és un espai desordenat, aparentment caòtic, en constant ebullició. Una posició al marge, en la que conflueixen adolescents, immigrants, enamorats, viatgers, artistes i la resta d’outsiders. No parle del carrer físic, sinó del poètic. Un lloc on tots som altres, on ningú és déu ni esclau, on l’aigua bull sense foc i la mala herba creix sense temor. El carrer és un procés lliure, imprevisible, nebulós, fosc i salvatge, però dolç; un lloc invisible, que apareix i desapareix i que no pot ser definit perquè no té regles, ni paràmetres, ni coordenades. El carrer només existeix mentre té lloc el carrer i cap institució, museu, ni llibre ho podrà conservar mai.

Y. És un espai perfecte per a la creació.

X. Si el carrer és una cosa tan abstracta, no penseu que pot paréixer pretensiós i contradictori tractar de comprendre-ho o definir-ho?

Y. No es tracta de definir-ho. No crec que puga existir una definició possible per a una cosa tan complexa i al mateix temps tan senzilla. La idea és apropar-se a ell, aproximar-se a algunes de les estructures que el componen. Comprendre-ho sí, no tant en la seua forma com en la seua poesia… insistisc.

Z. El carrer es desenvolupa dins dels paràmetres del caos. Caos entés com la suma de tots els ordres. Caos no és entropia. Caos és creació continua. Caos és natura i és Tao. Caos mai va morir. El carrer és una celebració de la vida.

X. Què es pot trobar en les parets que no es puga trobar en un taller?

Y. Són un format lliure i impredictible que s’estén més enllà dels límits de la mateixa paret. El gos pixant, la senyora major que es recolza, els reflexos del sol o la pluja formen part de la intervenció. La pintura és només l’accent que reclama l’atenció de l’espectador.

Z. A mi em sembla interessant com el grafiti abusa de les parets, transgredint la seua funció oficial. Les parets estan pensades per a manejar la vida en les ciutats, però no per a ser manejades per la vida en les ciutats. En el que podríem anomenar un efecte espill, la pintura aconsegueix invertir la supèrbia amb la qual el formigó s’imposa davant de les masses. Una paret pintada deixa de ser un límit per a convertir-se en un canal de comunicació obert, amb el que es pot arribar a moltíssima gent.

II. Se sent un fragor de tempesta amb rajos i trons.

X. Pintar en el carrer continua tenint una lectura política? Després de 40 anys, el grafiti continua transgredint la ciutat?

Y. Per descomptat! Davall el paraigua de la seguretat i la convivència, el sistema limita les nostres llibertats a la seua mínima expressió. Generalment pocs qüestionen aquestes estructures, ni es plantegen que igual el món podria ser un poc més amable si funcionara d’una altra manera. Un dels punts més interessants del grafiti és precisament l’ús que genera de la ciutat. Quan algú fa una firma en una paret o pinta un mural, s’està apropiant momentàniament d’eixa paret obviant les restriccions que ho prohibeixen. D’una forma simbòlica el grafiti està construint xicotetes zones autònomes en les quals, per un moment, l’escriptor de grafiti actua davall les seues pròpies normes; evidenciant que és possible construir la ciutat des de baix; demostrant que un altre món és possible, obrint una esquerda en el cor de la ciutat. És com un truc de màgia.  

Z. Algú ha dibuixat una tanca darrere de la tanca.

X. On està la frontera entre grafiti i Street art?

Z. No crec massa en les definicions, és una forma de tancar-se i de limitar el camp d’acció. Estem parlant de pintura, de jugar, d’experimentar, d’investigar i potser que també de grafiti.

Y. El Street art és una marca amb la qual el sistema ha aconseguit comercialitzar el grafiti. És la part més amable del moviment, però també la més superficial. Allò que des del camp de l’art es pot rescatar del grafiti és precisament l’acció, l’apropiació d’espais en les ciutats. Defenc el grafiti des del prisma de l’art d’acció, no des de la pintura.

X. I quan desapareixen? Què passa quan esborren les pintures o desapareixen les intervencions?

Y. Res important. El carrer continua el seu cicle, és inevitable. Un dels valors de l’art al carrer és precisament que és efímer. És viu i s’adapta a cada època i a cada moment. Una firma en una paret és la prova que algú ha fet ús d’eixa paret sense obeir les normes que les prohibeixen. Em referisc a això quan dic que el carrer és un procés lliure. És un espai de tots i de ningú on, inesperadament, ocorren coses. Però igual que algú ha fet ús d’eixe espai, altres persones també poden fer el mateix i pintar damunt. L’equip de neteja de la ciutat també pot vindre i netejar-ho. I segur que més tard arriba una altra persona i torna a pintar damunt. És un sistema viu! Dins d’un museu açò no pot passar perquè els museus són morts.

Z. Precisament per això l’art al carrer és tan fort, perquè té la possibilitat de desenvolupar-se de forma autònoma. No és previsible i admet la sorpresa entre les seues variables. A pesar de l’evolució dels sistemes de control, el carrer es manté lliure; és com una boira que ningú pot parar, és el caos que s’apodera de l’ordre, és l’essència mateixa de la natura que no vol ser controlada. Lluitem contra ella, però ella sempre guanya perquè lluitem contra nosaltres mateixos. És la condició humana.

III. Sona una música solemne. Se sent soroll de caçadors. Z i Y continuen bevent.  

X… Però el grafiti ha aconseguit entrar als museus.

Y. No ho crec. Han aconseguit entrar alguns artistes que vénen del grafiti, però el treball que fan dins no pot ser catalogat de la mateixa forma. El grafiti continua al carrer.

Z. Quan traus aigua del riu, l’aigua s’estanca encara que el riu continua corrent.

X. Aleshores, quin sentit pot tindre treballar dins dels espais de l’art (galeries, museus, institucions)?

Y. És una ferramenta per a desenvolupar i difondre idees. És un camp al qual sol accedir gent especialitzada i/o interessada en el tema, per la qual cosa, el llenguatge que s’utilitza pot ser més complex. Una exposició pot ser una posada a punt amb què reflexionar i qüestionar el teu treball al carrer. Crec que és necessari diferenciar el treball en galeries del treball al carrer. És un tema complicat, propici a les contradiccions i al que encara cal donar-hi moltes voltes. És trist adonar-se de la pressió que exerceix els diners en tot açò. Hi ha molt menys romanticisme del què es ven.

Z. No té cap sentit. Els aparadors de la cultura només mostren aquelles manifestacions recuperables per a l’espectacle. Els espais oficials de l’art treballen per a buscar el somriure del poder, convertint als artistes en els bufons del rei.

X. Però no es pot negar que els diners són un dels valors de canvi d’aquest sistema.

Y. Per descomptat. No vull dir que estiga en contra de l’existència d’un mercat de l’art, només que, com sempre, on hi ha diners hi ha interessos i interessats. Crec, que és important ser conscient d’això per a decidir en quina partida jugar les teues cartes.

Z. La societat de consum redueix l’art a un catàleg de productes consumibles. La poesia està fora d’aquest joc, no és una cosa que puga ser consumida perquè no és un producte, és la vida mateixa.

X. L’art al carrer és un art efímer i local. Generalment és poca la gent la que pot accedir directament. Si el reproduïm en quadres, es pot transportar a altres llocs.

Y. Voler introduir un grafiti en un quadre és com voler introduir un arbre en una maceta. Una planta d’interior no és natura de la mateixa manera que un quadre fet amb aerosol no és grafiti.

M’agradaria pensar que l’art en el carrer sorgeix d’un diàleg amb la ciutat, amb els carrers, amb les parets, amb els vianants… El més interessant de les pintures no és el que es pinta, sinó el que no es pinta. Una intervenció en una paret marca un punt d’atenció en un espai que té una història concreta i un context determinat que condicionen profundament el caràcter de la intervenció.

Z. Art és investigació i experiència, no representació ni espectacle.

X. Potser que una solució intermèdia siga exposar fotografies d’aquestes intervencions.

Y. Podria ser, encara que no tindria més valor que les fotos d’un blog en Internet. Aleshores és millor fer un blog, perquè vas a poder arribar a més gent.

X. Un blog?

Z. Sí, un blog.

Ixen tots menys Z, que continua bevent.

També pot interessar-te