Vicent Colonques
sona · gener 2016
Compta’ns d’on véns, per què estàs a València. Vaig nàixer a Vila-real (Castelló), però fa ja més de vint anys que visc a València. Huit d’ells en Benimaclet, en els carrers Poeta Altet, Utiel i Els Santos. Vaig vindre per a estudiar arquitectura en la Politècnica i em vaig quedar.
Quin va ser el teu primer contacte amb la música? Mon pare és cantant, vaig créixer embolicat de música i d’instruments. Considere que el músic naix i després es fa. Ara tinc dos fills i el de quatre anys, l’altre té quatre mesos, toca la bateria des que tenia poc més d’un any. Segurament ell tampoc tindrà consciència de quan va començar a ser músic.
Has vinculat l’arquitectura amb la música? Sempre, sobretot des del llenguatge. Per exemple, quan explique als meus alumnes com funciona un tema en el Jazz, ho compare amb una estructura, si la con- troles sabràs per on caminar segur.
En quins projectes estàs treballant ara?
Destacaria el meu nou trio com a líder. I, a banda, molta varietat en els projectes, com, per exemple, estic junt amb el meu germà, Jordi Colonques, amb Ximples, treballe habitualment amb Celia Mur, una de les grans veus del Jazz, amb Mike McKoy, Alberto Gambino i també faig música per a publicitat i cinema amb el nom Monkes Music. Viure de la música implica molts fronts oberts.
On t’agrada tocar? Et diré una cosa i no és perquè anem a tocar allí, però l’Enbabia té màgia. Crea una cosa que és molt difícil d’aconseguir, ells han educat al públic, bàsicament t’escolten. L’Enbabia, per a mi, és també un centre d’experimentació on hi ha confiança mútua.
Una cosa que sempre volies fer però mai has fet. No em ve res al cap. En la meua carrera sempre he sigut molt formiga, molt d’anar construint i així, més tard o més prompte, acabe fent allò que volia.
Una última frase. La música és un llenguatge i eixe llenguatge hem d’usar-ho per a dialogar i no per a convertir-ho en un monòleg.
