Alqueria del Saco
BE conta · maig 2015
Per a poder reconstruir la història de l’Alqueria del Saco hem pogut parlar amb María Belenguer, l’última habitant d’aquest lloc.
Aquesta alqueria estava situada en el descampat que hi ha entre els carrers de Sant Columbà, Poeta Ricard Santmartí, Masquefa i Avinguda de Valladolid.
Els iaios del marit de María, Isidro Senent i María Penya, eren arrendataris de l’alqueria i de la seua horta que arribava fins a l’actual carrer d’Emili Baró, fins que la van comprar l’any 1933. Era una ampla casa de camp, dalt tenia habitacions i baix, la cuina i el saló. Allí van viure amb els seus huit fills, dedicant els seus camps a l’agricultura. Tenien porcs i altres animals, així obtenien abonament i també podien alimentar-se.
Com era normal a l’època, hi havia jornalers durant la sembra i l’arreplega. Quan venia la campanya de la creïlla bullien en grans calderes les de menor grandària i les tapaven amb sacs. Conten que, quan la fam estrenyia, els treballadors deien: ‘Amo, ¿saco una?’, referint-se a les creïlles que hi havia bullides. I quan la gent passava, els sentien dir aquesta frase i afegien: ‘Esos siempre están con el saco y venga con el saco’. Així, María conta que aquest ‘saco’ del verb sacar, va ser el que va originar el nom de l’Alqueria del Saco.
María es va casar amb Jose Senent Penya a 1956 i se’n va anar a viure amb ell i la seua família a l’Alqueria del Saco. Era un lloc de trobada entre llauradors i veïns de Benimaclet: ‘La gent venia a celebrar la Pasqua, els xiquets venien a jugar, els joves es disfressaven… El retor, rector de Vera, venia molt per ací, i s’assentava i venia a confessar en la mateixa regadora’.
El sogre de María contava que en l’alqueria va haver-hi una botiga on acudien a esmorzar els llauradors de la zona. També es venia vi i altres productes de primera necessitat.
Després de la guerra i durant el temps que va durar la rehabilitació de l’església, va començar a celebrar-se missa a l’Alqueria del Saco. Més tard, va ser utilitzada com a magatzem de creïlles de venda al major.
Sobre l’any 1987, un senyor que estava fent un reportatge sobre l’horta de València va passar per allí i els va dir que era una llàstima que foren a enderrocar l’alqueria. Així es va assabentar María del que anava a ser el futur de la seua llar. El senyor li va explicar que l’ajuntament tenia previst construir damunt de la seua alqueria. María va dir la famosa frase que es repeteix a Benimaclet: ‘De eso nada, de aquí a mí me sacarán con los pies por delante’. Però res va poder fer per a salvar la seua preada alqueria del salvatge desenvolupisme urbanístic que estava vivint la ciutat de València. El marit de María, havia faltat el 16 de juliol de 1980 pel que no va arribar a assabentar-se de res. Així, es van veure obligats a vendre, ja que si no, els hagueren expropiat rebent una compensació econòmica molt menor. El 14 de juliol de 1993 van deixar l’alqueria amb la seua extensió d’horta convertida en una alta finca. Hui en dia, María pot veure des del seu balcó amb tristesa l’actual esplanada inerta pertanyent a l’ajuntament on abans se situava la seua alqueria, plena de vida. Encara queden alguns arbres que va plantar el seu marit, hui rodejats de cotxes.