Ana Penyas
Artista del mes · juny 2016
Què t’agrada dibuixar?
Llocs on hi ha molta gent i poden ocórrer moltes coses, com la platja, un bar, el metro, etc. O també l’espai domèstic i com aquest parla de cada persona.
Quins són els teus referents?
Encara que els meus principals referents són del món de la il·lustració o el còmic, m’ha influït la manera de contar històries i l’expressivitat de Jorge González i Brecht Evens, o la gràfica de Laura Carlin i Beatrice Alegmana. En l’àmbit conceptual, em recolze molt amb el treball de fotògrafes com Cristina García Rodero, Txema Salvans i Xavier Ribas entre altres.
On trobes inspiració?
Normalment comence amb una idea amb la qual m’interessa treballar, que em toca de prop. Solen girar al voltant de la ciutat i els seus canvis, el feminisme o la memòria històrica. A l’hora de desenvolupar la idea, el carrer és la meua principal font d’inspiració. El lloc on es reflecteixen les contradiccions, les històries, on trobe els personatges i les escenes per a començar a dibuixar. També treballe molt a partir d’imatges d’arxiu, fotografies antigues o amb el treball de fotògrafs amb el mateix tema.
Què volies ser de xicoteta?
De xicoteta m’agradava molt dibuixar, però m’educaren des de molt prompte per a pensar ‘les eixides’. Recorde que volia ser arquitecta, dissenyadora. A la fi, vaig acabar estudiant Disseny Industrial. En aquell moment estava molt perduda, perquè realment el disseny no m’agradava i no volia acceptar-lo. Finalment, em vaig adonar que el que realment em feia feliç era dibuixar. Vaig decidir començar Belles Arts però ja amb ganes de continuar per la il·lustració.
Com és la ciutat en la qual vius?
És una ciutat plena de contrasts, prou polaritzada. M’ha costat identificar-me amb ella perquè, des de xicoteta, recorde a Rita Barberá com a alcaldessa i sempre sentia que vivia en una ciutat de dretes. Després en les coses quotidianes, als barris, pots veure altres coses. Hi ha gent que té una altra idea de com ha de ser el lloc on viuen i lluiten per aconseguir-ho.
En moltes ocasions, la comercialització massiva de la il·lustració banalitza el seu missatge, quin és el paper de l’il·lustrador?
Crec que la il·lustració, actualment, està vivint un bon moment, però en general considere que se li dóna una importància major a l’estètica respecte al contingut. En aquest sentit, com a il·lustradors crec que hem de ser conscients del poder de la imatge a l’hora de transmetre idees. Res de les coses que es transmet és innocu, no dir res és dir molt.
Acciones quotidianes dels veïns, per què aquestes xicotetes coses que ocorren a la ciutat són tan importants en la teua obra?
Pense que el model de ciutat actual busca esborrar aquesta sensació de col·lectivitat i m’interessen eixes xicotetes resistències quotidianes on la gent continua mantenint una idea de barri. Les relacions entre els veïns van canviant i en un mateix escenari es poden ajuntar diferents formes de viure. Les coses noves, les velles… M’interessen aquests contrasts.
Parla’ns del teu projecte “Los días rojos de la memoria”. Qui és Longinos Lozano?
El projecte va començar gràcies a un amic que va trobar les memòries d’un home anomenat Longinos Lozano treballant a un arxiu. En elles es conta la seua experiència al franquisme i, d’una manera molt sintètica, narra moltes de les formes de repressió que es van viure en aquella època. Un grup de gent ens posarem a treballar al voltant d’aquestes memòries, entrevistant a diverses persones majors que el van conéixer i visitant els llocs per on va transcórrer la història. Van veure que les ferides no estaven tancades, vaig aprendre la importància de conéixer el passat per a entendre el present.
En “Aquí me quedo”, veiem a dues persones majors en l’Horta. Qui són?
El dibuix va sorgir d’una foto que vaig veure a un llibre sobre el conflicte de La Punta. Vaig trobar la foto de la parella i em van conquistar. Vaig voler fer-los un xicotet homenatge.
Quin és el millor feedback que has rebut?
Les coses que més m’animen són quan veig que el meu treball arriba a gent que no està familiaritzada amb el món de l’art i la il·lustració. Persones majors, per exemple, que veuen la il·lustració del pati de veïns i em diuen que els porta records i entenen perfectament les coses que vull transmetre.
Inaugures exposició en juliol a Estudio 64, què anem a trobar-nos?
Encara no ho tinc del tot clar. Una de les coses que segur que exposaré és l’última sèrie que he fet, imaginant el futur d’un Cabanyal transformat pel turisme.
Parla’ns de la portada.
La portada forma part d’un calendari publicat per l’editorial Mil Razones, basat en el calendari republicà i laic que es va crear en la Revolució Francesa (el calendari es pot trobar a la llibreria Estudio 64). La meua il·lustració correspon amb el mes Pradial, entre el 21 de maig i el 21 de juny. Havia de crear una imatge vinculada a la natura i l’agricultura, però també amb la revolució i el canvi. Em va paréixer que els Horts Urbans de Benimaclet reflectien tots aquests conceptes.
