Qui sou? Auxili, som nou amics, quasi tots d’Ontinyent, que ens volem dedicar a la música, en concret al reggae. Esteve i Marc, veus. Fèlix, guitarra i cors. Adrià, baix i cors. Miguel, bateria. Salva, trompeta i Gustau, percussió. Però la família d’Auxili som molts més. Sam Ferrer, el nostre segon pare, tècnic de so, productor, tècnic d’estudi i mil coses més. Joan Marc, nova incorporació als teclats a aquesta gira en 2016, Miqui García al trombó i Xavi Contell que forma part de Macondo Entertainment System, ens du el marxandatge.

Quina és la vostra història? Els inicis es remunten a l’any 2005, quan uns quants amics (Esteve, Marc, Miguel i Salva) decideixen deixar de costat la banda on quasi tots ells tocaven i comencen a treure versions dels grups que en aquella època eren per a nosaltres referents (Obrint Pas, La Gossa Sorda, Skalariak). Ja són molts anys… Anys després enregistrem el primer disc, que és un popurri de la música que ens agradava en aquella època. Després d’una parada de dos anys, reformem la banda i enregistrem “Dolç atac”. Ens adonem del fet que allò que volíem fer era: Reggae. Dos anys i mig i més de huitanta concerts després gravem el nostre tercer disc, “Instants cremant”. Ara ens trobem amb la gira de presentació d’aquest nou disc.

Com sorgeix el nom Auxili? Com qualsevol grup, ens vam passar uns quants mesos posant noms damunt la taula, cadascun d’ells més ridícul que l’anterior. Finalment, Auxili va ser l’únic que ens agradava a tots, i així va ser, estem parlant de fa més de deu anys.

Com ha estat la vostra experiència al concert del 15 Aniversari del Terra? És increïble tocar davant de tanta gent i més encara si es tracta de Benimaclet i el Terra (amics, familiars etc.). No havíem fet mai un concert amb tant de públic. Són molts anys a Benimaclet anant al Terra i per a nosaltres són un exemple de lluita com a col·lectiu. Ja vam estar al dècim aniversari de públic i en aquell moment era impensable veure’ns allí damunt. En definitiva, un somni fet realitat.

De què parlen les lletres de les vostres cançons? Intentem parlar de les problemàtiques que nosaltres veiem al dia a dia. També d’amor i desamor. També cantem en la nostra llengua perquè per a nosaltres la normalització del valencià implica cantar en valencià siga d’amor o de lluita.

Quina fou la vostra primera cançó? La primera cançó s’anomena: Regnat Quatribarrat (2005). Parlàvem sobre la identitat valenciana. Però amb paraules de xics de quinze anys…

Parla’ns del vostre últim videoclip. El vídeo de “No puc deixar-te” és un xicotet homenatge al barri de Benimaclet, el barri on alguns hem nascut, vivim o hem estat els anys d’estudis universitaris. És per a nosaltres una segona casa i no vam poder evitar fer un tema amb totes les coses boniques i alguna que altra roïna del barri. Al califat no hi ha mal sons…

Quins grups considereu indispensables? Ara mateix ens encanten alguns grups que són màxims referents a l’escena del reggae europeu com:  Seeed, Dub Inc,  Gentleman, Train to Roots, Mellow Mood, Forelock i molts més.

Quina és la vostra visió de Benimaclet? Ara mateix Benimaclet està creixent culturalment, hi podem veure desenes de col·lectius, associacions que abans no estaven. És un barri preciós, on poder viure i gaudir de les coses més simples, com una cervesa amb els amics a qualsevol terrassa. L’Associació de Veïnes o el CSOA  curra moltíssim als horts del barri o el Terra creant xarxa. Esperem que Benimaclet continue per eixe camí de barri amb esperit jove, cooperatiu i associatiu, i també que hi haja molts més horts urbans.

Plants de futur? Doncs la nostra idea és continuar creixent com a grup, esperem poder eixir fora cap a l’estranger, ens encantaria poder tocar a França, Alemanya o Itàlia on hi ha molt de moviment a l’escena reggae. Però de moment ens centrem en aquesta nova gira de presentació del nou disc que hem començat fa ben poc on ens queden grans festivals com el Viña Rock el pròxim 29 d’abril o el Rototom en agost.