CJ & the Neo Souls

BE sona · abril 2015

CJ & the Neo Souls
Entrevista a tres bandes a una banda

Calyce Jonene (voz y letras)
Peter Connoly (Guitarra)
Sergio Martínez (Percusión)

Foto i entrevista: Fernando Carranza

Valencià

Tothom està nerviós per aquesta entrevista. Per una banda l’entrevistador, la primera vegada que entrevista a una banda internacional, i per l’altra, els entrevistats, la primera vegada que un medi seriós com Benimaclet Entra els entrevista. Quedem amb CJ & the New Souls, aquesta banda sembla primerament un xiste roí dels anys 90: Calyce, una nord americana; Peter, un irlandés i Sergio, un espanyol; però no, és una banda que a poquet a poquet s’està obrint camí a l’escena musical valenciana amb sons d’altres parts del món. Jazz, RnB y New Soul es donen cita amb nosaltres.

Quina és la vostra connexió amb la ciutat de València?

Sergio: La nostra connexió és l’escola de Berkley. Jo vaig conéixer a Calyce a Boston i fa dos anys vaig conèixer a Peter en el Màster de Berkley School i Calyce va acompanyar-me.

Peter: De fet, jo sóc irlandés, vaig nàixer a Dublín però ma mare és Valenciana, valenciana de la Safor! I vaig viure ací fins que tenia 10 anys i després vaig tornar d’Irlanda fa dos anys.

Aleshores, parles valencià?

Peter: (Riures) Un poquet!

A què es dedica cadascú dins de CJ & the New Souls?

Sergio: Jo m’encarregue de la percussió.

Calyce: I’m the star! Jo aporte la veu i les lletres.

Peter: Jo sóc el guitarrista

En quin génere Cj & the New Souls es troba? Sent Calyce americana heu apostat pel hip hop?

Sergio: No, no. (Riures) Toquem un poquet de moltes coses: jazz, new soul, RnB, Motown…  

Calyce: (Riures) El hip hop en Amèrica està per totes bandes és quasi imposible no tindre cap influència.

Cadascú ve d’un lloc de la Terra, però quina és la vostra pàtria com a músics?

Sergio: Jo em vaig criar dins del flamenc, jo abans d’estudiar a Berkley i anar a Boston tocava professionalment amb José Mercé, Niña Pastori i el Cigala per dir-te alguns.

Peter: La meua pàtria musical és la guitarra clàssica, però el jazz i el rock tenen una gran influència sobre la meua forma de tocar.

Calyce: Jo vaig créixer com a cantant dins del gospel, cantant en esglésies en North Carolina.

Aleshores, Sister Act és una referència per a tu?

Calyce: (riures) No way! Bé, més o menys, però sense monjes.

I Whoopi Goldberg és calarament una influència?

Calyce: (riures) Not! Definitely not! Les meues influències són dones com Lauryn Hill, Anita Baker, Mary J Blige i sobretot Diana Ross.

Quines col·laboracions heu fet en la vostra carrera com individus fins ara?

Sergio: A banda de tocar amb artistes del flamenc a Espanya. He col·laborat amb Terry Line Carrington i amb Paul Simons entre altres.

De veres? Paul Simons? Aleshores ets el nou Garfunkel o mrs. Robinson?

Sergio: (Riures) Qué Cabrón! Estic molt callat per a substituir alguna persona.

Peter: Una col·laboració que em va marcar molt i que m’agrada molt recordar és la que vaig fer amb un compositor irlandés que es diu Lean Bates.

Calyce: Jo no he col·laborat encara amb ningú. Sóc una totally baby en la música. De fet el meu primer concert professional va ser el darrer Halloween vestida de vampiresa a l’Unhate Café.

Aleshores podem dir que tu Calyce ets un vertader diamant en brut?

Calyce: Totally, I’m diamond in the rough!

Què preferiu, la paella o l’hamburguesa? Sergio, a tu com madrileny que preferisques, els callos o la paella?

Sergio: Els callos? Tu estàs boig?

Bé, bé, entrepà de calamars? De fet la pregunta que us anava a fer era si us quedeu a València per una estona?

Sergio: Aleshores preferim la paella

Calyce: Of course paella. Abans de tornar to America he d’aprendre com fer-la.

Peter: Sí, paella, anem a estar una estona per ací.

Res de tornar a Amèrica o a Irlanda?

Sergio: Potser que algun dia. És una cosa que tenim sempre en la ment.

Calyce: Look! Hui fa 24 graus ací. En Boston encara hi ha neu.

Peter: A banda del grup, jo estic bé ací a més hem començat a donar classes i València a poc a poc s’està convertint en la nostra casa.

Però València està un poc morta en l’àmbit musical? Vull dir, no hi ha quasi sales de concerts decentes, els locals tenen molts obstacles administratius…?

Sergio: El que hi ha és una gran dificultat per trobar llocs amb llicència per fer concerts, amb la qual cosa les possibilitats que tenen les bandes per tocar de lloc en lloc i cobrar són molt limitades. Des d’ací vull denunciar el xicotet suport que els polítics donen a la música en viu. Ja l’he dit! (riures)

Peter: Sí, que d’alguna manera trobe a València una ciutat molt limitada per fer concerts, però malgrat tot sí que veig potencial i en part crec que iniciatives com Berkley està ajudant a que es desenvolupe.

Sergio: Sí que hi ha molts llocs que volen fer coses, això mola!

Calyce: Musical scene in Valencia? What is it? (Riures) És estrany! Pareix que la ciutat sí que vol escoltar música, però sembla que hi ha un conflicte entre negoci i públic. You know? Si el negoci es relaxa potser que el públic poguera suportar més la música en viu.

Aleshores que preferiu: tocar a un bar o a un estadi ple de gent?

Sergio: Ens agradaria molt omplir estadis, connectar amb molta gent i a més generar més diners i no viure amb tanta precarietat. Però no deixaríem de tocar en xicotets llocs encara que ens agradaria més una bona sala de concerts amb bona acústica.

Quina música toqueu als vostres bolos? La vostra pròpia o aposteu més per les versions?

Sergio: Actualment estem component les nostres pròpies cançons, les quals són incorporades a poquet a poquet en el nostre repertori. Hui en dia, les cançons que toquem són un 80% versions d’altres artistes i un 20% nostres.

I quines preferiu tocar de tots dos?

Sergio: Les originals sense dubte. Però he de dir que les versions les fem nostres en el moment que les donem el nostre propi toc. El que és molt bonic de les nostres cançons és que pots endevinar de quina part del món ve cadascun. Per una banda Calyce de Nord Amèrica, del Gospel; Peter d’Irlanda, amb la seua fort guitarra amb influències espanyoles però una ment molt oberta que incorpora sons diferents com el jazz i jo per la meua banda intente incorporar un poc de ritmes flamencs.

En què moment vàreu decidir que volíeu formar una banda?

Calyce: Jo ja coneixia a Sergio i sabia que era un real genius de la persució. Ell va conéixer a Peter en la Berckley School i el va presentar i a partir d’ací vaig veure que em sentia millor cantant amb un acompanyament de guitarra que amb un teclat. En veure eixa connexió entre tots tres va ser el moment que van nàixer com a banda.

Peter: De fet, començarem a tocar en bodes!

De veres? En bodes? Sou una banda de bodes, baptismes i comunions? Toqueu la Lambada també?

Sergio: (riures) No! Toquem el que nosaltres volem sempre. Res de Lambada ni Mayonesa!

També pot interessar-te