L’Escorxador
BE conta · estiu 2015
L’antic escorxador se situava junt amb el Camí de Farinós (hui desaparegut en part del seu recorregut), concretament entre els carrers Sant Columbà, Masquefa i l’avin- guda de Valladolid.
Fullejant documents antics a l’Arxiu His- tòric de València, hem pogut saber que per a poder construir aquest edifici es van ha- ver d’expropiar els terrenys on s’emplaçava. Trobem molta documentació burocràtica epistolar, pròpia de l’època i esbrinem que el terreny va ser expropiat al senyor Vicen- te Giner per la quantitat de 1400 pessetes l’any 1926. A més, el colon que regentava
les terres, Manuel Belenguer, va ser indem- nitzat amb la quantitat de 165 pessetes.
L’escorxador es va acabar de construir l’any 1927. Encara que, segons les dades troba- des a l’Arxiu, en 1930 continuava sense estar obert al públic pel qual, els veïns van decidir escriure una carta a l’Ajuntament demanant la seua obertura.
Les següents dades trobades parlen de la construcció de la casa del conserge de l’escorxador l’any 1932, per la qual cosa suposem que ja estaria obert al públic en aquesta data.
En el recinte de l’escorxador vivia el con- serge. Segons recorden, la seua filla ‘era molt bonica i cantava molt bé’. Existia un servei d’escorxador i, a més, també acu- dia el veterinari per a certificar la mort de l’animal. No era un succés diari, ja que els animals xicotets es mataven en les cases i únicament es portaven a l’escorxador els caps de bestiar i a Benimaclet, poble de llauradors, ni hi havia moltes famílies que tingueren caps de bestiar per a matar.
Fins a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat, va funcionar l’Escorxador Municipal de Benimaclet, entitat depen- dent de l’Ajuntament de València. Després de concloure les seues funcions a l’edifici, el treballador municipal que va exercir de conserge vigilant de l’escorxador, va viure allí junt amb la seua família.
Quan ja no existia com a escorxador i es- tava mig en ruïnes, ens explica un veí que: ‘Els xiquets més atrevits ens desplaçàvem des del poble fins allí a la recerca d’aventu- res i moltes voltes el vigilant, que es prenia molt seriosament la seua missió, eixia a es- pantar-nos’. En el moment de la seua des- aparició com a escorxador, l’entorn encara estava sense urbanitzar. Per tant, podem dir que es trobava en plena horta en els afores de la zona nord del barri.
Ja a mitjan anys huitanta del segle passat, l’edifici va ser cedit temporalment a una associació dedicada a l’ajuda i rehabilitació de persones drogodependents, anomenada ‘El Patriarca’. Els pacients d’aquesta asso- ciació, que vivien a l’edifici, van netejar i van reformar l’espai.
Pocs anys després, aquesta associació va abandonar les instal·lacions i aquestes van ser ocupades per l’associació Asindown, entitat dedicada a l’atenció de persones amb síndrome de Down.
Ja al començament del segle xxi, l’edifici va ser derrocat i en part del lloc on s’emplaça- va, es va construir una finca d’habitatges. D’aquesta manera desapareixia un senyal d’identitat més per a diverses generacions d’habitants de Benimaclet i una oportuni- tat d’haver convertit l’edifici en la Casa de la Joventut i Cultura que des de l’Associa- ció de Veïns i Veïnes de Benimaclet s’havia reivindicat als anys huitanta.
