Fa alguns mesos, si qualsevol persona coneguda m’haguera parlat d’una experiència poliamorosa, m’hauria disposat a escoltar-la atentament, plena de dubtes, de pensaments creuats i mil preguntes a fer. No sé per on hauria començat, ni quin seria el pensament que se m’hauria creuat primer.

El que sé ben cert és que duria a sobre un sac ple de preconcepcions: “si ja és difícil estar amb una persona, imagina’t amb dues”, “és molt interessant però no té cap sentit a llarg termini”, “això és impossible de gestionar de manera normal, està abocat a la clandestinitat”, “per què clavar-se sense necessitat en una relació que et pot donar tants problemes si sola ja estàs bé”… Prejudicis basats en opinions més o menys generalitzades, en anàlisis extretes d’experiències personals o en discursos –tant propis com aliens– sobre com deconstruir l’amor romàntic i exercir l’amor lliure.

Pocs mesos enrere, entestada en un treball personal per desprendre’m de la dependència emocional, les inseguretats i els hàbits sentimentals adquirits en relacions anteriors, haguera escoltat, convençuda que això estava molt bé, però que no era per a mi.

Per a mi, dona heterosexual, en un ambient predominantment heterosexual i monògam, on parlar d’amor lliure és la norma però exercir-lo és l’excepció.

Per a mi, que m’havia convençut que havia d’estar sola per a aprendre què volia de les relacions futures, que havia renunciat a expressar amb naturalitat part dels meus sentiments per por a generar expectatives. Que havia entés que amor lliure volia dir que, tant jo com l’altra persona, acordàvem tenir la llibertat de fer el que ens vinguera de gust mentre l’altra persona no ho sabera, ho sabera a mitges o ho sabera tot, però sense projeccions de futur ni assumpcions d’estabilitat, i sense haver de donar explicacions.

Per a mi, que no tenia temps, ni ganes, ni pretensions de clavar-me en més embolics que aquells que em feren bé a mi i que em serviren per a avançar en el meu projecte individual. I a més, políticament, estava convençuda que aquest era el camí cap al meu apoderament com a dona.

Fa pocs mesos haguera hipotitzat amb la possibilitat de fer-ho, convencent-me a mi mateixa que una relació poliamorosa seria no sols impossible, sinó dolenta per a mi.

I ací em trobe ara: enmig d’una relació poliamorosa, oberta, sincera, estable, pública i profundament política, amb un home i una dona que fa anys que són parella entre elles i que ara són també les meues amants.

De cop i volta sóc jo la que respon preguntes formulades amb atenció i curiositat, i creia que se’m faria costera amunt respondre les que m’imaginava.

El que jo esperava estava fortament basat en les estigmatitzacions habituals patides pels col·lectius LGTBIQ, en la visió erotitzada i patriarcal dels trios (en especial d’aquells on hi ha dues dones), i en la concepció tradicional de les relacions amoroses –sempre monògames– i de la família –que sols pot sorgir d’una relació monògama–.

Esperava que la primera pregunta fos sempre referent al sexe, amb dubtes sobre la logística de l’acte sexual en si, preguntes referents a la meua relació sexual amb una altra dona i la sempre pertinent matisació “Quin tio més llest/espavilat/puto amo”.

Després, vindria la jerarquització “Però quina de les dues t’agrada més?”. En el cas que fos l’home, es reforçaria la teoria del puto amo. En cas que fos la dona “Aleshores ara eres lesbiana?”. En cas que no en fos cap, això no seria possible, sempre t’ha d’agradar algú més.

La resta de qüestions –referents al que és sentimental– ja vindrien més endavant, una volta passats el morbo i la visió exclusivament sexual d’una relació en què intervenen més de dues, i acabarien amb alguna cosa pareguda a “saps que açò té els dies comptats, no?”, “eres la seua novia de cap de setmana” o “i què faràs quan vulgues formar una família?”.

Si bé és cert que algunes d’aquestes preguntes m’han estat formulades, i alguns dels dubtes han estat presents, la reacció majoritària ha estat molt diferent de la que jo projectava.

Les primeres preguntes sempre han fet referència als sentiments i a la gestió emocional de la relació, amb un respecte, una obertura de mires, una empatia i unes ganes d’aprendre enormes. Com que els aspectes més profunds ja els havíem parlat, les preguntes posteriors fluïen indistintament cap al que és social, sexual i quotidià, impregnades de reconeixences, autocrítiques i evidències que potser molta gent no s’havia plantejat abans, i molt matisades pels principis bàsics que entenien que implicava tenir eixe tipus de relació.

Personalment ha estat molt enriquidor i molt motivador haver compartit aquesta experiència amb amigues i companyes, haver-la contrastat i debatut. La pregunta que més em sobtava, i que provocava sempre les reaccions més emocionals, era sobre la meua felicitat. Tothom em preguntava si jo era feliç, i quan jo responia somrient que sí, que molt, s’esdevenia el torrent de qüestions i dubtes, i em reafirmava en dues creences que ara sent molt fermes i lligades entre si: que les relacions personals han de ser un acte polític més i que la felicitat és revolucionària.

Mentre construïsc aquesta relació amb altres dues persones he aprés, i aprenc cada dia, la coherència d’entendre i fer l’amor –qualsevol classe d’amor– com entenc i faig política: una assemblea constant i quotidiana, en què els conflictes són motors necessaris de creixement i coneixença personal i col·lectiva i són abordats en el moment en què apareixen per evitar malentesos i patiments gratuïts. En què ens cuidem entre totes i som honestes per generar la confiança necessària i així treballar des de la sinceritat més absoluta, i per tant, des de la màxima coneixença de les nostres companyes. En què tenim una responsabilitat i un compromís amb les nostres companyes i entenem la nostra llibertat dins d’aquest marc. Però sobretot, en què hem entés que colze a colze la vida cobra molt més sentit, perquè compartir-la fa que moltes coses siguen possibles, moltes més que quan estem soles, i això ens dóna esperança, i ens fa felices.

Quan vaig decidir mostrar obertament la relació que tenia, no ho vaig fer amb l’afany de normalitzar-la. No desitgem eixa normalització, perquè no volem estimar com ho imposa la norma. Nosaltres volem trencar-la i no volem imposar-ne d’altra, sinó construir una de tantes opcions per demostrar(-nos) que l’alternativa no és sols possible, sinó que és més alliberadora i, per tant, necessària.  

Ho vaig fer des del convenciment que la política s’ha de fer cada dia, en cadascuna de les nostres accions quotidianes, perquè allò que pensem signifique realment alguna cosa. I perquè l’acció, i la felicitat derivada d’eixa acció, és molt més pedagògica que la paraula. Després d’haver fet pública la relació, s’han generat converses sobre sentiments, feminisme, anticapitalisme, cures, criança compartida, diversitat sexual o implicació política, amb molta gent que probablement n’havia sentit parlar poc d’aquests temes, i si ho havien fet, havia estat des d’una perspectiva molt teòrica.  

Moltes seguiran pensant que és interessant, però que no és per a elles, algunes potser es replantegen algunes qüestions de les seues pròpies vides, molt poques assumiran el discurs polític que fonamenta l’acció i el duran a la pràctica. Algunes per comoditat –perquè no és fàcil i requereix molt de compromís i esforç–, unes altres per por, unes altres per ceguesa. Exactament el mateix ocorre amb la resta de militàncies quotidianes.

I com en la resta de militàncies, arribem o no a més gent amb allò que practiquem, la realitat és que ho fem perquè n’estem convençudes, perquè ja no podríem fer-ho d’una altra manera. Perquè ens hem llevat la bena dels ulls, perquè ho fem en col·lectiu i això ens dóna forces, perquè sols entenem cada acció com a mitjà per a aconseguir la mateixa felicitat i l’aliena, i perquè no tenim por. Perquè això és la llibertat, no tenir por. I nosaltres no entenem que puga haver-hi felicitat sense llibertat.

Nosaltres
del fanzine ‘Polítiques, amor i cures’