Quan comprem alguna cosa, creiem que ho comprem amb diners, però la veritat és que ho comprem amb temps. Considerant la gran màquina capitalista en la qual estem inserides i inserits, i que la majoria de les persones encara cedim el nostre temps de treball a canvi de diners, llavors podem sostenir aquesta afirmació: el que comprem, ho comprem amb el nostre temps.

Els diners no son part d’una naturalesa humana, els hem inventat, i es troben dins d’un sistema d’intercanvis que domina les nostres vides de moltes formes. Dins d’aquest sistema, trobem tres grans pilars: la producció, la distribució i el consum. Aquests pilars o engranatges, sobre els quals el sistema funciona, es troben interconnectats i s’influencien entre ells. Si no hi ha producció, el sistema col·lapsa; si no hi ha distribució, el sistema col·lapsa; i clar, si no hi ha consum, el sistema també col·lapsa.

Quan la màquina s’accelera, en funció de generar més i més guanys, llavors ens trobem enfront d’una sobreproducció, mala distribució i un sobreconsum, o consumisme. La sobreproducció i extracció de recursos naturals està danyant el nostre ecosistema; la mala distribució dels recursos ha generat societats desiguals on els sectors enriquits s’alimenten dels empobrits; i les persones, a través del consumisme, mantenim el sistema funcionant.

Consumir aliments i coses quotidianament no és un problema, el problema és el consum indiscriminat del qual siga, el consumisme. Això és el que aporta a l’acceleració de la màquina. En Nadal, per exemple, podem veure-ho de manera evident, quan les grans ciutats es transformen en un espectacle esquizofrènic del consumisme. Cues interminables en Primark, perquè després la teua tia, que no veus des de l’any passat, et regale alguna cosa que no et feia falta i que tampoc desitjaves.

La reflexió sobre les condicions d’explotació de les i els treballadors de les multinacionals; o l’extracció de matèries primeres i les lògiques neocolonials, que també són la base del sistema, són reflexions que moltes vegades creiem que estan allunyades del nostre quotidià. No obstant això, l’acumulació indiscriminada de coses inútils en les nostres vides, és una aportació directa a aquesta realitat.

D’altra banda, aquest sistema és tan complex i a la mateixa vegada tan difús, que és molt difícil establir solucions o maneres d’actuar que ens permeten influir directament en ell. Personalment, crec que no existeix cap impacte per deixar de comprar les meues sabates en Decathlon. Però tal vegada, si valore una mica més el meu temps de vida, puc decidir què fer amb ell, i, potser, recuperar alguns dels minuts que m’ha furtat el sistema.

Potser, mentre tot l’espectacle consumista esdevé en Nadal, podríem aprofitar que alguns éssers estimats s’ajunten i decidir regalar el nostre temps. No asseure’ns a la taula a menjar de manera obligatòria, sinó prendre tots els minuts que tinguem i decidir què fer amb ells i amb qui compartir-los.

Valentina Paz Henríquez Ortiz