Poesia i prosa per l’horta

per Clara Moltó Gisbert

Prosa

De vegades, em trobe pel carrer eixos canons de les cases velles d’on, i entre el formigó i els rajols, surt una herba o una planta i em roman aquesta imatge per dies. Pense que com ella, aquest barri sap sobreviure i créixer a pesar de les circumstàncies i que per això tenim tant a dir.

A Benimaclet, tenint en compte que el nostre terreny de joc i sociabilització és l’horta, a més de ser el nostre imaginari i horitzó cultural i col·lectiu i el lloc d’on surt la nostra política alimentària, de consum responsable, local i ecològic, hauria de saber el poder que legitima abans de fer desaparéixer l’horta del nostre espai comunitari, deixant-se endur pel productivisme econòmic, que Benimaclet és un barri amb cor de poble, comunicatiu, organitzat i amb una visible voluntat de participar activament en les decisions tant presents com futures que ens afecten com a ciutadanes.

No volem correspondre a un model de ciutat que accepte la ferocitat del desorbitat i innecessari impuls urbanístic. Estem decidides a representar i defensar el nostre patrimoni natural i cultural, el futur per a la nostra infància i la nostra vida social i política que es desenvolupa des de i per la terra, rebutjant la concepció dels barris com a illes de ciment que només generen població despolititzada i ciutadania sotmesa i desarrelada.

Les nostres voluntats volen ser escoltades i partícips del procés de decisió d’allò que va a mantindre’s o desaparéixer en el nostre sòl, per a garantir que els nostres espais físics continuen sent respectuosos i reflecteixen les vides que som i que habitem en aquest barri i en aquesta ciutat.

Perquè a la fi, és tan trist que hi haja gent sense casa com cases sense gent, tan així com gent sense terra com terra sense gent que la treballe. I ací, estimem la terra, convivim en ella i posem la veu per defensar-la.

Clara Moltó Gisbert

Poesia

Ens aïllen!

A quina hora es farà de dia si som a l’ombra?

Ací volen tallar els punys

que sostenen de la història

la nostra, les goles,

les pells de sol aguerrides,

matins a contra llum,

totes les raons per ser el capvespre

un nou començament.

Si del poble no s’escolta la voluntat

i és aquest l’espai que ens arravata,

no hi ha cap dubte,

és la mateixa vara de ferro

elevant les mansions

on dormen les gents atresorades,

el mateix lloc mirant a la mar

on volen carrers, cantons,

telefòniques cabines, fonts

que ningú ha de gastar

a l’ombra de joves arbres

recentment plantats, per deixar

destinades les llavors originàries

sent part de la pols

a les vitrines dels museus.

Ens aïllen!

Serà el ciment qui ature el vent de la mar?

Ens passa el temps en contra

i per cent anys que la gelada caiga,

aquesta terra oberta i sagnant,

antiga terra, reposa

els naixements de les nostres mans

on germinen llegums,

fruits, i de la vida senzilla,

la nostra opció i llibertat.

Som als camins,

els nostres peus l’horta,

canons que apropen

de les muntanyes els rius,

la flor del taronger i el fem

murmuri a les finestres.

Ens aïllen!, on són les nostres veus?

Perquè som part del que ens envolta,

som de la natura la remor

reclamant un digne horitzó

per a les vinents generacions l’espai,

la nostra sociabilitat

un patrimoni viu a heretar,

recreem l’ancestralitat en el col·lectiu,

en aquest simbòlic paratge

on ens estimem conviure,

construint entre totes el territori,

així com som i res més,

gent sense dents ni jerarquia.

Clara Moltó Gisbert

Ací, estimem la terra, convivim en ella i posem la veu per defensar-la

També pot interessar-te