Universitat de Barri Autogestionada

Aprendre en el comú

“Me senté en la orilla pescando,

con la árida llanura a mi espalda.

¿Pondré al menos orden en mis tierras?”

T.S. Eliot

Pensar que un territori ha d’estar compost per endavant, és acceptar en un mateix entorn, una sèrie de pautes encaminades cap a una societat de vitrina. Pensar que els processos d’aprenentatge hagen d’estar reglats per normatives ministerials, és sotmetre a l’educació a una mera mesura administrativa.

El projecte de desenvolupar l’educació sobre continguts comuns, només amb les premisses d’estat/nació o públic/privat com a enclavament territorial d’arquitectures pedagògiques, fa que els subjectes responguen davant el coneixement, amb l’advertiment que totes les distincions, han de ser executades sota l’apèndix del grup social econòmic a què corresponguen, i per tant, valorats particularment pels continguts estàndards de coneixement controlat. La base del coneixement controlat, irremeiablement des del seu propi procés de transmissió, representa la transmutació de tots els valors com a transformació de tota diferència vertical en diferència horitzontal, ja que es crea sota la gràcia de la igualtat, com a evolució suspicaç dels processos comunitaris.

La Universitat de Barri Autogestionada com una aposta d’evolució, per passar de la idea d’espai, l’Escuela Meme, un cos, comú a la de projecte comú

Si pensem el nostre territori amb l’escepticisme i la indiferència que hi ha actualment a emprendre processos comuns aliens a aquestes premisses, podem observar: “De cada cual según su capacidad, a cada cual según su trabajo”. Paraules que Marx fa ballar com el gran titellaire, on també observa: “Aquí recae la visión del arquitecto que yergue la construcción en su mente antes de erguirla en la realidad”. El problema que normalitza aquest concepte, és la manca de distinció d’un procés mediador sobre els béns comuns, ja que només distingeix els béns econòmics i sobreentén l’educació del coneixement com un bé mercantil a costa d’un treball futur.

A aquests efectes direm que l’obrer, un actor que es va proposar imprescindible en les lluites de processos igualitaris de segles passats, és incapaç d’intervenir avui de manera altruista davant la seua comunitat, sense que hi haja una retribució econòmica resultant. O en altres casos més notoris, com el dels coworkings, on els treballadors, la majoria llicenciats, prioritzen espais neutres, amb l’única motivació funcional de generar rendiments econòmics individuals i no espais transversals de treball interprofessional.

Ens trobarem doncs, generalitzant, amb el gran símptoma del subjecte actual, que ocupa i deserta el discurs territorial de lluita sota un altre conegut lema: De cada cual, según su capacidad, a cada cual, según sus necesidades”. El problema d’aquest altre lema, és que rau en la praxi del model institucional, del qual el subjecte que ho emfatitza ha sigut aprenent, i és per deformació, terratinent de l’administració ministerial que regula de la massa el seu coneixement.

Potser la qüestió no és ocupar, sinó ser el territori

Potser la qüestió no és ocupar, sinó ser el territori. Vet aquí la base sobre la qual va començar a recuperar l’alqueria on s’ubicà Escuela Meme ara fa més de cinc anys. I és en aquest mateix desig de seguir sent el territori en què es proposa la Universitat de Barri Autogestionada com una aposta d’evolució, per passar de la idea d’espai, un cos, comú a la de projecte comú. Les dues idees imprescindibles.

Escuela Meme

Inscripcions obertes en

ubameme.org

També pot interessar-te