Quin significat té educar, enmig de les transformacions que estan vivint les societats mediatitzades actuals? L’educació verdadera és, o hauria de ser, pràctica, reflexió i acció de les persones sobre el món per a transformar-ho.

És innegable que vivim en una societat on les imatges tenen un immens poder, una capacitat extraordinària de captar l’atenció, però també d’habilitar la imaginació, i és que poden ser font d’inspiració en els processos d’ensenyança, per a això és necessari desconstruir el sistema de representacions audiovisuals que han creat els mitjans de comunicació massius com a reflex de la realitat, i substituir-les per una visió amb anàlisis crítiques, generant missatges alternatius com a matèries a treballar i no com a consum.

El desenvolupament tecnològic ha produït canvis en el conjunt de les relacions socials, la qual cosa dóna llum a espais alternatius d’educació, que veuen en el nou accés a la tecnologia, una oportunitat per a experimentar a través de la creació de missatges audiovisuals, revalorant el punt de vista subjectiu dins de la societat.

En aquest context, en el d’una societat hipermediatitzada, coneixem moltes coses pel fet d’haver-les vist en fotografies, pel·lícules, internet o televisió. Però és inevitable preguntar-nos si la proliferació de sobreinformació de manera immediata, produeix saturació i costum, i conforma en les ments de les persones una espècie d’endormiscament emocional.

Per a analitzar i comprendre l’audiovisual, però també per a produir-ho amb criteri, és necessari reflexionar sobre el que representa, sobre la relació que estableix amb la realitat, amb l’entorn, amb els nostres sabers i les nostres expectatives a l’hora de mirar i reflexionar. El fet de mirar com a acció no es realitza a l’atzar, no és innocent, i és que a mirar, també s’aprén.

En la visió i en l’escolta entren en joc també les emocions, els afectes, les trobades amb els i les altres, però també el desig i les ganes de mirar, perquè no hem d’oblidar que mirar és un acte voluntari. Totes les mirades suposen sabers previs, expectatives, experiències, per això, és necessari un canvi en les formes de mirar condicionades pels mitjans massius, per a aprendre a mirar i per tant interioritzar l’audiovisual de manera crítica.

I per a això l’alfabetització audiovisual pot ser una resposta a la pedagogia cultural dels mitjans, com un procés educatiu per mitjà del qual els i les xiquetes aprenguen ferramentes bàsiques per a manejar de manera autònoma i analítica la informació, la tecnologia i la cultura que els rodeja.

Hui, les múltiples transformacions socials, polítiques, econòmiques, culturals i tecnològiques, es fan presents en les escoles i ens plantegen el desafiament de reflexionar sobre les formes de diàleg que tenim amb el contemporani, i és que “la vida moderna es desenvolupa a la pantalla”.

És per aquesta forma de mirar heretada culturalment per la qual es fa necessària una alfabetització audiovisual de la ciutadania des de les fases més inicials de l’educació. No podem oblidar que les tecnologies d’informació han de ser utilitzades com a ferramentes de desenvolupament, educatives i a la recerca de millors condicions de vida. La tecnologia i l’audiovisual haurien de ser vehicles per a discutir i desenvolupar altres dinàmiques que van més enllà dels mateixos mitjans, i és que les xiquetes i xiquets de hui, són fills de la revolució tecnològica, per això l’alfabetització audiovisual és sens dubte, una necessitat educativa d’aquest segle.

texto: Alba Pascual Benlloch
foto: La Cosecha. Producció Audiovisual