Cap a una educació indocent

Lluc Mayol · octubre 2018

El títol d’aquest article no és una ocurrència pròpia, sinó una idea apropiada d’un text que fa anys que m’acompanya. Es tracta d’un article, titulat “Actos indocentes: hacia una pedagogía de contacto”, que Judit Vidiella va escriure en el marc d’Aula Abierta (AAAbierta, 2004. Granada).

El text, a més de ser una càrrega de profunditat a la institució universitària, defensa la idea de les pràctiques pedagògiques de contacte, o el que denomina zones de contacte, i que defineix com a “prácticas horizontales que escapan de la asepsia y la profilaxis en las prácticas educativas tradicionales” i, citant a Mary Louise Pratt, “espacios sociales donde las culturas se encuentran, colisionan y forcejean las unas con las otras”.

El passat curs vaig tenir el plaer de què un grup de famílies, d’una de les escoles públiques del barri, em convidassen a coordinar una experiència educativa prou singular. Un procés pedagògic i col·laboratiu que implicava a famílies, col·lectius del barri i activistes culturals de la ciutat. Finalment, després de mesos de treball col·lectiu, el procés va prendre forma en dues escoles de vacances (Pasqua i estiu) organitzades en l’escola en qüestió i obertes al barri. Dos projectes basats en models d’educació viva, posant el joc i la llibertat de moviment de les xiquetes i xiquets en l’eix de la proposta pedagògica, i propers a algunes pràctiques pedagògiques del que s’està denominant com Art Thinking (encara que aquesta darrera és una denominació i una idea que crec que encara hem de repensar).

Espacios sociales donde las culturas se encuentran, colisionan y forcejean las unas con las otras

En ambdues ocasions les propostes van superar amb escreix les previsions de participació tan quantitativament (quasi dues-centes criatures, més que duplicant altres edicions a la mateixa escola) com qualitativament per part de famílies i entorn. I més enllà de l’amplíssima valoració satisfactòria, podríem dir que les dues escoles de vacances es van convertir, en paràmetres del text de Judit Vidiella, en experiències del tot indocents. Dos prototips plens de complicitats i friccions comunitàries que desgraciadament tan sols van topar amb una resistència insalvable: la institució. L’aparell burocràtic, amb l’equip directiu del centre al capdavant, que va ser incapaç d’acollir i entendre el que allí hi succeïa, girant l’esquena amb desinterès, en primer lloc, i, després, amb un boicot actiu que ratllà en alguns moments l’assetjament a les persones que hi treballàvem.

Per desgràcia, al sistema públic està ple de persones que s’apropien indecentment de les institucions, que són de totes, pel fet d’haver estat escollides o haver generat mèrits burocràtics per gestionar-les o treballar-hi. I, per desgràcia, en l’educació pública aquestes actituds són el pa de cada dia.

Escoles de vacances: basades en models d’educació viva, posant el joc i la llibertat de moviment de les xiquetes i xiquets en l’eix de la proposta pedagògica

Sabem que la feina de les mestres és una feina plena de complexitats i dificultats i que el sistema d’educació pública és guany social que hem de preservar i defensar perquè garanteix una societat més justa. Però ja va sent hora que l’escola, i sobretot la pública, faça passos clars cap a la renovació i l’obertura. Que deixem de confondre educació amb ensenyament. Que entenguem que educar no és atribució exclusiva del cos de mestres i que si no se cerquen complicitats i se surt de la zona de confort per entrar a les zones de contacte, l’escola s’anirà momificant fins al seu col·lapse.

Tal com anunciaven les samarretes que varen fer les famílies per ajudar a finançar el projecte: Per educar una criatura cal tota la tribu.

text: Lluc Mayol – Catxirulo Lab
il·lustració: Helena Olcina

catxirulolab.org
facebook / catxirulolab

També pot interessar-te