Comer es un acto político

BE escriu · estiu 2018

Comer es un acto político
Alain Ducasse i Christian Regouby

Resenya per Quim R. Vázquez

Pots trobar aquest llibre a
La Repartidora
C/ Arquitecte Arnau, 5

La Repartidora

I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,

i alegre, a les paneres […]

Comence aquest text amb uns dels tants versos que Estellés dedica al pa, l’aliment més bàsic i simple de la nostra societat i, tanmateix, un dels que més costa trobar de qualitat en l’actualitat. Ell, que venia d’una llarga nissaga de forners, s’espantaria en tastar aquest pa que s’endureix al cap d’unes hores, eixa consistència de xiclet que prenen moltes de les baguettes que cada cop més envaeixen els nostres rebostos.

El títol del llibre d’Alain Ducasse i Christian Regouby és una declaració d’intencions prou clara: menjar és un acte polític. El gest més menut de les nostres vides pot tenir uns efectes més importants d’allò que pensem, sobretot quan decidim què mengem o a on comprem els ingredients. Quant hem pagat per eixe producte? Quin és el seu cost ecològic? Tantes i tantes preguntes que ens assetjaran sempre que decidim posar-nos les ulleres de mirada crítica per a observar el món.

Menjar és un acte polític, sobretot quan decidim què mengem o on comprem els ingredients. Quant hem pagat? Quin és el seu cost ecològic?

Ducasse ha escrit una obra que comença a fer-nos goleta només repassant el seu índex. Per a l’autor, no hi ha dubte que venim d’un moment en què l’alimentació industrial és hegemònica -amb tots els problemes socials, de salut i mediambientals que això suposa-, però estem vivint una «transició alimentària» en què cada volta més persones busquen una alimentació saludable i de proximitat. A través de les seues pàgines l’autor intenta defugir de la seua posició de xef gurmet amb restaurants de luxe per a fer veure que es pot menjar d’aquesta manera amb pocs diners.

Una de les principals tesis de l’obra és que el menjar és cultura, l’alimentació ens parla de les nostres identitats, els productes són la poesia d’un paisatge que podem sentir, olorar i conéixer a través dels seus sabors. Cada trosset de món té els seus codis i rituals per a menjar i els aliments -com diu Ducasse-, «ens permeten aprendre a entendre’ns a nosaltres mateixos i a la resta». Aquesta diversitat ha de ser un valor que cultivem enfront de l’estandardització culinària dels nostres dies.

L’autor intenta defugir de la seua posició de xef gurmet per a fer veure que es pot menjar saludable i de proximitat amb pocs diners

Aquest llibre és una apologia que no només ens vol fer reflexionar sobre el que mengem sinó també sobre com ens ho mengem. «Mengem al davant de les pantalles i ens afartem mentre traguem imatges. A penes mirem el plat. És molt ximple: ja no prestem atenció al que estem menjant». El cuiner ens recorda que hem de reconciliar-nos amb les nostres necessitats, reapropiar-nos del temps de menjar i fer-ho amb una consciència plena doncs «el plaer de menjar és un factor de bona salut». Sí, sé que aquesta apologia al slow food sovint està renyida amb els nostres esgotadors ritmes quotidians, però hem de lluitar per fer lloc a la vida enmig de tantes presses i angoixes.

El menjar és cultura, ens parla de les nostres identitats, és la poesia d’un paisatge que podem sentir, olorar i conéixer a través dels seus sabors

Ducasse, com he dit, és un dels xefs estrella de la cuisine française i això ha fet que m’ho pensara dues voltes abans d’escriure aquest text. No m’agraden els personalismes que a vegades gira al voltant d’aquestes noves estrelles mediàtiques, encara que en aquest cas podria sota-signar gairebé tot el que diu. Servisquen aquestes darreres línies per a recordar a totes eixes persones anònimes -sobretot dones- que es fan càrrec de perpetuar el receptari tradicional dels nostres pobles i no renuncien a fer-ho amb productes locals, de temporada i, cada volta més, de producció ecològica. A les llauradores i llauradors, a les cuineres i cuiners anònims que garanteixen que no ens falte mai un plat a taula i a les cambreres i cambrers, víctimes de la precarietat dels nostres dies.

Quim R. Vázquez

També pot interessar-te