Aquesta vegada entrevistem Carmen Cercós, vocalista de La Peluquera. Una de les veus femenines amb militància activa en l’escena valenciana des de fa més de dues dècades. Veïna des de xiqueta del barri de Benimaclet al que ha vist transformar-se, créixer i on actualment resideix. Va iniciar la seua trajectòria al capdavant del grup Skaparapid difonent un discurs urgent i combatiu a ritme de ska festiu, reggae i punk. Recentment han tornat als escenaris i acaben d’arribar de gira de Mèxic. Com déiem, actualment també és la veu de La Peluquera, projecte festiu de cobla nerviosa de barri, taverna balcànica de l’horta, Levantex-Mex i “ranxera” mediterrània entre altres estils. Un projecte que comparteix amb el guitarrista El Mono, veí també del barri, i J. Luis Furió Txoni a la trompeta. Acaben de publicar el seu segon àlbum “El paraíso es aburrido” (Granja Beat, 2017) i estaran tocant en format trio en l’Aperitiver del Tulsa Café el 9 de juny. Carmen Cercós compagina la seua funció en el grup amb la seua professió fora dels escenaris; Perruquera. I també a Benimaclet.

Quines influències musicals més directes hi ha en el carromato de La Peluquera?

Swing, reggae, 50’s, música balcànica, cobla popular, ranxera mexicana, cançó romàntica, rock-and-roll… En general caràcter festiu de saló amb discurs de crida d’atenció.

Com descriuries la vostra proposta?

La Peluquera és un trio que, atallant per les carreteres clandestines comarcals, prediquem a colp de festa transhumant que el paradís és avorrit. És música de barri colorista i és la cançó d’una frontera imaginària entre Llevant i Mèxic. Som tavernaris.

Quines manques veus en la projecció de l’escena musical valenciana? I què és el més positiu que assenyalaries?

Una gran manca és el poc suport que hi ha amb els músics locals per la falta d’indústria. Positiu, la varietat i quantitat de grups i músics que hi ha en una ciutat amb molta cultura musical des de sempre però que, al·ludint a aquestes manques, no transcendeixen a penes fora d’ací. Hauríem de ser més pont mediterrani i fer triangle amb Madrid i Barcelona. Hi ha nivell, però poca iniciativa i com et deia, falta d’indústria.

Pràcticament la totalitat de la teua àmplia trajectòria ha sigut amb companys de viatge masculins. Com t’has sentit?

M’he sentit molt abrigallada, molt respectada i volguda. He tingut molts companys de viatge al llarg d’aquests anys i la immensa majoria m’han fet sentir còmoda en el rol de dona al capdavant d’una banda dins i fora de l’escenari. Fins i tot en alguns llocs m’han protegit de la visceralitat d’alguns fans, com a Mèxic. Afortunada en general.

El Benimaclet actual ha sigut fagocitat per la ciutat, però fins a no fa molt aquest ¨Califat independent¨ era un poble. Respecte a l’evolució de la mentalitat veïnal, com has viscut el procés de reivindicació i visibilitat de col·lectius abans més amagats com LGTBIQ?

Com dius, Benimaclet va ser poble abans que barri i té aquesta doble nacionalitat. És barri de tolerància i amb el pas del temps combina el clima de poble i l’horta amb la tradició multicultural, l’acció veïnal i el moviment de la ciutat. Des de fa uns anys també és multiracial molt lligat a la presència estudiantil nacional i internacional per la proximitat de les universitats, una cosa que li dóna aquest caràcter més jove, més inquiet i això justifica que hi haja molts locals amb programació cultural i activitats variades i gent fent coses. Conviuen el nou i el vell en un barri que he vist créixer i estendre’s per on abans hi havia horta i aquesta combinació el fa únic. Tot açò implica una evolució mental i aperturisme a tenir molt en compte dins del qual ha sigut, i en gran part segueix sent, aquesta ciutat en l’àmbit polític.

Hi ha una llibertat i visibilitat sobreentesa. Aquest Califat independent té molts colors, precisament com la bandera de LGTBIQ que oneja a l’altre costat de les vies del tramvia.

En aquests temps en els quals la igualtat i la lluita de gènere estan posant en relleu actituds i militàncies de diversos colors… Quina reflexió ens aportes?

Fa falta més informació i conscienciació, és un assumpte molt necessari que estiga en primera línia. Amb les estadístiques de la violència de gènere i el patriarcat instaurat es justifica la reacció, la protesta, la resistència, la solidaritat… però cura amb les aparences, les caces de bruixes gratuïtes i el borreguisme per ambdues parts. Al final sempre és una qüestió d’educació i de reflexió.

Què ressaltaries dins de l’evolució cultural de Benimaclet al llarg dels anys?

Com et deia abans ressaltaria la combinació de presència estudiantil i la tradició contestatària del barri, així es justifica que hi haja locals, punts de trobada, artistes, artesans, propostes de festivals, esdeveniments de tot tipus en l’àmbit lúdic i educatiu i de conscienciació, quelcom molt necessari i més en aquests temps. Açò implica, doncs, la creació de plataformes de difusió, col·lectius militants, mercats ambulants de gastronomia, publicacions com la vostra… Tot açò ens senyala que hi ha vida i on hi ha vida hi ha evolució.

Què anem a veure el 9 de juny al Tulsa?

El 9 de juny al Tulsa es veurà a La Peluquera en el seu estat pur i original. Veu, guitarra i trompeta bàsicament, potser algun convidat… Tocarem amb el format acústic que és com funcionem en llocs més íntims. Formació de taverna, vaja. El disc inclou una cançó titulada ¨El mercadito de Benimaclet¨ en honor al mercat de carrer dels divendres, pur folk de barri.

Com és rebuda fora de context en altres llocs? I la vostra cover del clàssic ¨Viva Las Vegas¨ adaptat com “Visca València”?

En tots els llocs són ben rebudes i enteses perquè totes les ciutats tenen els seus barris amb els seus mercadets plens de color i gent cercant-se la vida i s’identifiquen amb açò. Per desgràcia com diu la cançó ¨Visca València¨ també hi ha lladres refinats a la vista de tots que diuen que són els que ens representen i governen robant d’una manera institucionalitzada, València és un clar exemple. Davant açò denunciem i posem actitud i humor en el missatge. L’original d’aquesta cançó és un clàssic molt enèrgic en viu i açò també ajuda.

Què destacaries del procés de gestació i enregistrament del disc?

Molt divertit i intens. De fet va haver-hi canvis en la banda a mesura que avançava, des de la seua gestació fins al naixement hi ha hagut evolució de les cançons i arranjaments durant el procés en estudi.

Ho gravem amb la unitat mòbil de Pepón Valero (New Rockers Studios) en una casa fora de València. Inoblidable la nostra arribada i la inundació pel temporal de pluges, l’enregistrament a l’aire lliure de l’orquestra de carrer fent xaranga, gravar als xiquets i xiquetes que ens van visitar explotant globus, el clima d’aire fresc que es reflecteix en l’àlbum, les idees del nostre productor, les col·laboracions i les moltes improvisacions… Molt contents en general.

A més del nom de la vostra banda, quines connexions veus entre la música i el món de la perruqueria?

Directament la meua perruqueria sense la música no seria el mateix, és el segon que encenc quan entre després de donar la llum. La música i la perruqueria van de la mà en les desfilades de moda, els videoclips, … Tots dos evolucionen amb el pas del temps i estan de moda o démodé, i tornen de nou desafiant el calendari, marquen tendències, són bandera de la transgressió personal i col·lectiva, canvien els colors i les formes, … Molts moviments socials i musicals van lligats als pentinats, fins i tot hi ha pentinats que són símbol de moviments musicals. Crestes, dreadlocks, serrells, rasurats… Música i perruqueria són espills per a identificar-se.

Com és el pentinat del futur? No et puc dir que tots calbs perquè les perruqueres i els perruquers ens quedaríem sense treball, però sí qualsevol pentinat on no hi haja prejudicis i tothom se senta bé sense importar-li el que diran. I si se n’ix de la norma i té un punt de provocació, millor.

 

• Amb quina cançó pentinaries? Violently Happy (Björk)
• Cançó per a cridar a la lluita? Antipatriarca (Ana Tijoux)
• Cançó per a abans d’una cita? Soy de sofá (La Peluquera)
• Eslògan de manifestació amb el qual t’identifiques? No és no!
• Una paraula o frase curta per a definir el teu barri? Muralles impossibles, fronteres invisibles en aquest Califat independent.
• Cançó per a eixir de viatge? No soy París (Dwomo)

Entrevista per Antonio J. Iglesias