Una de les plataformes més actives de l’escena cultural valenciana compleix anys i ho celebra en el barri de Benimaclet. Van nàixer, van créixer, es van consolidar i van guanyar el respecte popular, es van retirar, se’ls va trobar a faltar… i han tornat. Fort l’aplaudiment. Després d’uns anys d’estar a peu de carrer i bussejar en les catacumbes de la cultura de la ciutat apel·lem a la seua visió adquirida en aquest temps i parlem amb Rafa Rodríguez, un dels pilots de la nau Verlanga.

Què va ser el que va esperonar la iniciativa Verlanga? I la idea de cridar-ho així?

Som periodistes, sempre ens ha agradat molt la cultura i la nostra ciutat, així que decidim inventar-nos el nostre propi treball en plena crisi. Verlanga es diu Verlanga perquè ens sentim molt propers de l’ideal de vida tant de Luis García Berlanga com del seu fill Carlos i com ho projectaven en els seus projectes artístics. La seua frescor, el seu hedonisme, el seu afany per conèixer i descobrir coses, el Mediterrani, el bon humor, els amics, … Porta V per a evitar possibles problemes legals i per València és clar.

Qui formeu el nucli i col·laboradors/es habituals o esporàdics?

L’alineació titular som Diego Obiol al disseny, Miguel Ángel Puerta en les labors comercials i Eva Muñoz i jo als textos i xarxes socials.

Quines manques veus en la projecció de l’escena cultural valenciana? I què és el més positiu que destacaries? La principal manca és la precarietat laboral i econòmica de bona part de la gent que es dedica a la cultura. És una pena que no hi haja unes infraestructures (públiques i privades) mínimes i sòlides perquè açò no ocórrega. I se seguisca veient moltes voltes la cultura com un hobby. El més positiu és el talent creatiu que es respira en la ciutat. I, sobretot, comprovar que segueix vigent en les noves generacions.

Alterneu Verlanga amb altres treballs i consta l’esforç per a mantenir una regularitat fidel amb els seus alts i baixos, de fet vau estar un temps de retirada. Què vau reformar i vau reafirmar per al retorn?

Tancarem perquè vam anar perdent publicitat i sempre l’objectiu de Verlanga ha sigut i és que siga rendible econòmicament. Vam tornar perquè hi ha coses que per molt que t’obstines no pots deixar de fer i perquè pensàvem que seguia havent-hi un buit per a una proposta com la nostra. I la veritat és que ha sigut una de les millors decisions que hem pres mai.

Noteu que la vostra labor d’opinió, crítica, dinamització i difusió transcendisca d’alguna manera?

No ens agrada aquest paper d’influencers o prescriptors amb la qual alguna gent gaudeix. Som periodistes i aquest no és el nostre treball. Que després un poc del que hem escrit o publicat tinga alguna transcendència doncs sí, ens alegra, però sobretot si açò significa més difusió per als protagonistes de l’article en qüestió.

Què ens dius sobre l’escena musical en Benimaclet?

Tan apetitosa i variada com la seua oferta gastronòmica. I és que, com canten La Perruquera, “la màgia i el misteri, el soroll i el silenci, presents en els carrers de Benimaclet, muralles impossibles, fronteres invisibles, en aquest califat independent”, solament pot donar coses bones.

Els Aperitivers de Verlanga en coalició amb Tulsa han fidelitzat el públic i són un clàssic per la seua constància, qualitat i varietat. Quin balanç tens sobre aquest tema?

En aquesta segona etapa de Verlanga hem deixat sols els nostres amics de Tulsa al comandament dels Aperitiver. El temps que vam estar formant part d’ells (ara també ho fem, però com a públic) va ser una experiència magnífica i vam fer un munt d’amics. El balanç no pot ser més positiu. Jo especialment recorde el primer Aperitiver, possiblement un dels millors i més sentits concerts que he vist mai de Julio Bustamante.

Dins de la ruleta dels barris de moda, com creieu que influeix la gentrificació respecte a la cultura?

Malament, molt mal, com ocorre amb tantes altres coses que es veuen afectades. A aquest pas hauríem de fotografiar tots els barris de València per a recordar com eren en un futur, perquè com se seguisca estenent aquest fenomen, serem la ciutat sense identitat.

Quan les revistes i agendes culturals es baten en retirada, recentment la mítica agenda urbana “Butxaca” a Barcelona, i gran part de la societat utilitza únicament les xarxes socials com a font d’informació, quin futur li espera a un projecte com Benimaclet Entra?

Molt. No crec que siguen incompatibles ambdues possibilitats. Una revista mensual de les característiques de Benimaclet Entra no solament és una agenda cultural sobre la qual planificar el mes, sinó que participa del relat del barri. I aquest és un dels seus grans valors. Molt necessari a més. I llegir-la en paper és com prendre el vermut en un celler o una canya ben tirada, coses que no es poden discutir.

En què consistirà la festa d’aniversari en Tulsa del 12 de maig?

Serà una festa de no-aniversari perquè realment ja no tenim aniversari com a tal perquè vam nàixer, vam morir i vam renàixer. Amb quina data de les dues ens quedem? Doncs amb cap. Serà el 12 de maig, en Tulsa, a les 20h, i amb l’actuació de Parade. Ballar abans del sopar és una de les millors coses que es poden fer. Si algú vol portar-nos regals, els admetrem molt agraïts.

Pròxim episodi verlanguiano?

Aquests cabets no paren mai de pensar. Fins ací podem llegir.

Si Verlanga fora una cançó, com seria?

Per a mi, ”Alceu-vos, xe, que ja és de dia”, de Pep Laguarda & Tapineria.

Entrevista per Antonio J. Iglesias
fotos: Julia Reoyo (Caixa Fosca)