Sent espectador del teu treball, com el definiries?

Com a espectador el miraria amb desconfiança, el qüestionaria i al mateix temps el valoraria en la justa mesura del que és: una eina més de conscienciació. Jo personalment, ho definisc com a activisme gràfic. Com “una de les milers de mans que estan treballant per un futur millor” com va dir Víctor Jara.

Què t’agrada dibuixar?

Posar forma a les idees polítiques. De fet, cada vegada em costa més dibuixar per dibuixar, sense rumb fix. Però quan hi ha una cosa de la qual parlar, una pregunta que proposar… això és el que més gaudisc.

Quins són els teus principals referents?

Ken Loach, Sophy Hollington, Eduardo Muñoz Bachs, Pablo Delcielo, Violeta Parra…

Parla’ns del teu procés de creació.

Sol ser de forma molt impulsiva, estic condemnat a quedar-me quasi sempre amb la primera idea que em ronda. No per mandra, sinó perquè com més mastegue una idea més enrevessada es torna. Passa també amb el dibuix, la primera composició, l’esquema primigeni és el que acaba sent, perquè ací està el moment màgic. Abans, per principi ho rebutjava, ara ho abrace sense molt complex.

Al teu treball hi ha un caire molt col·lectiu, dibuixant sempre molta gent, per quin motiu?

Perquè el que faig és per i per a les persones, no trobe cap satisfacció personal en l’introspectiu. I no obstant això, em mouen les passions del conjunt de les persones, per açò voldria fer-les partícips d’alguna forma.

Quin paper creus que ha de tindre l’il·lustrador actualment?

L’il·lustrador (al meu entendre) ha de ser lliure d’expressar la seua opinió a través del dibuix. La il·lustració comercial, en la qual només resolem tècnicament un treball de comunicació d’uns altres, és la que li interessa al capitalisme. No obstant això, faig part d’aquesta lògica, assumint les meues contradiccions, i al que desitge arribar a través d’aquests encàrrecs mercenaris és a deixar l’empremta de certes idees en el col·lectiu: fent dubtar, provocant un somriure còmplice o una pregunta a l’aire.

L’art ha de ser polític?

L’art és polític, sí. Però no sempre està polititzat. L’art que serveix als interessos hegemònics del capital és polític encara que no estiga polititzat. Així i tot, jo preferisc, per a distingir-me en cas contrari (és a dir, de l’hegemonia) dir que és un art polític. I ho reivindique i considere necessari: un art que qüestione constantment les relacions de poder. La societat sempre està oberta a rebre aquests missatges, els rep constantment, a tota hora: però des de l’altre bàndol. Quina altra cosa si no és el consumisme, la mercantilització del cos femení, la recerca de la “felicitat” a través de les “coses”? L’enemic sempre ens porta més avantatge del  que creiem, i el seu pla està perfectament definit.

Fins on creus que va el món de la il·lustració actualment?

Supose que serà una moda, com va passar en els 2000 amb el disseny gràfic. Després, les que dibuixem seguirem fent-ho amb major o menor fortuna. Igual que els dissenyadors. I, òbviament, quan tantes marques i multinacionals els interessa és perquè en alguna cosa notaran l’increment de la seua plusvàlua. Si no de què?

Pots viure exclusivament del teu treball com a il·lustrador? Treballar per a sobreviure dins d’aquest sistema et fa formar part d’ell?

El treball assalariat ens porta a aquesta contradicció. És el sine qua non de l’ofici, de la professió i, encara amb tot, es pot assumir aquesta contradicció i viure amb ella. Mentre que no siguem ARTISTES (en el sentit de creació amb total llibertat, en un món de l’art que ens pague bé per fer exactament el que volem), estem condemnats a ser la força de treball del sistema. I doncs, hem de menjar. No tothom estaria d’acord en el fet que sóc coherent però ja et dic, tracte de sortejar el camí de la forma més digna i amb el major rigor artístic. De totes maneres, jo personalment no em considere un “il·lustrador professional”, en el sentit en què el meu manteniment no depèn d’açò; així i tot, forme part orgullosament de l’Associació d’Il·lustradores del País Valencià, perquè és un espai que defensa els interessos dels treballadors de la il·lustració; com un sindicat, i en açò sí que m’identifique. I sí, per descomptat, tothom vivim en aquest sistema. Excepte els ermitans. És la ràbia que sentim al viure en ell el que ens espenta a tractar de destruir-lo.

Gran part del teu treball apareix a l’espai públic, amb obres com la realitzada a Patraix o recentment en la trobada de muralistes Sense Murs a la Punta, per què al carrer?

Perquè al carrer és on succeeix la vida. No en els nostres estudis, o en el cap o en els llibres que llegim. Per a mi al carrer està el valor d’enfrontar-te amb els teus contemporanis, dialogar amb ells. De generar debat, discussió i també com a impuls, com el sentiment de compartir preocupacions i lluites. Si poguera, només em dedicaria a pintar al carrer. Crec que és on cobra sentit el que fem i ho aconsegueix en el sentit de relacionar-nos amb la nostra comunitat i que les seues alegries, la seua ràbia i les seues esperances siguen compartides a través, per exemple, d’un dibuix en el barri.

Art urbà en les parets de despatxos municipals, en museus, rutes guiades; l’art urbà continua al marge del sistema o ha passat a ser integrat per ell?

Els carrers estan en els espais urbans. I aquests espais urbans es troben majorment en espais socials del capitalisme. No és l’art urbà en si mateix reivindicatiu (a la vista està que també pot ser institucional, artístic o comercial). Però la intenció amb la qual cadascú l’escomet, sí que el fa un espai de resistència. “Els murs són la impremta dels pobles”.

Es decideix protegir els murs de la trobada de Sense Murs, a la Punta, el teu entre ells, es prohibeix pintar damunt i es crea una ruta, què opines? (un següent pas hipotètic de la possible ruta, seria que s’acaba desenvolupant la ZAL, s’enderroquen les alqueries i es destrueix l’Horta que queda però els murs queden integrats com unes preexistències que molen)

En eixa distopia que comentes les artistes implicades hauríem de prendre part, i seguir els passos que iniciara un de nosaltres (Blu) a Bolonya: esborrar tots els murs. En qualsevol cas, em resulta obscena la idea de “protegir” els murs. Aquests han de seguir sent part de la lliure expressió de qui vulga. Un mur pot estar un temps prudencial, però no crec que haja de conservar-se per a l’eternitat (com ja s’ha fet amb alguns murs de Banksy, cobrint-los amb una làmina de plàstic enganxat al carrer). També el muralisme és un art efímer, com el teatre o la música. I a mi em sembla bé eixa lògica, sobretot perquè atempta contra el mateix concepte d’ART en majúscules.

A la biblioteca de l’IVAM, trobem una de les teues obres, amb el missatge “Fuck The Museum”, quin sentit té treballar dins dels habituals espais institucionals de l’art?

El sentit purament capitalista i reaccionari de menjar cada dia! No, ja que com deia, no deixa de ser contradictori, però, sempre que puguem, val la pena cagar-se en els morts d’algú pel camí. I crec que ací radica l’interessant del dibuix, i de practicar un discurs propi en el nostre treball, fins i tot en espais institucionals. D’altra banda, tinc una teoria sobre aquest tema: els diners que ixen de les institucions, no estan directament relacionats amb l’explotació. Són uns diners que nosaltres mateixes ja hem pagat a l’estat, que vénen de nosaltres. Així que per a mi segueix sent açò: una forma d’aconseguir una retribució justa sense “explotació” (amb totes les cometes que vulguem posar-li).

Defineix la paraula “política”.

Tot el que no fem nosaltres, serà fet contra nosaltres. Aquesta és la política. Per açò ens convé a totes prendre partit fins a tacar-nos.

Com vares enfrontar-te al projecte de la campanya “A la valenciana” per a Compromís?

Ho vaig afrontar com un encàrrec. Un amb una gran càrrega de contradiccions. Un encàrrec del qual a voltes me n’he penedit, i altres m’ha alegrat el dia. Aquestes coses doncs no es fan per militància, almenys des d’on vinc jo. Però sí que tenia un sentit per a la gent, que no era un altre que derrotar el Partit Popular en el govern central. La gent, democràticament, havia tret la dreta feixista del poder a la Comunitat Valenciana. I estava en el seu dret de reclamar el mateix per a Espanya. I precisament el que representava en eixa campanya era la gent. Les persones bones, senzilles. Tampoc direm que les polítiques siguen exactament iguals que les d’abans, però la veritat és que dins del capitalisme (verd, socialdemòcrata, benintencionat) no es resolen els problemes: ací estan els fons d’inversió turístics amb la seua urpa sobre els nostres barris. Coses que, per dir-ho d’una forma molt bruta, un carril bici no soluciona.

Què és un fanzine? Quins avantatges presenta aquest format?

Bé, jo no diria que és un format. Perquè açò ens portaria a l’interminable debat sobre si un fanzine és açò o allò pel seu aspecte, el seu contingut, la persona o el col·lectiu que ho fa… per a mi és un espai polític, un lloc més de resistència als marges del sistema, un espai de la contracultura. Un fanzine (per a mi) és una idea de com editar i què editar. Com deia el meu amic Luis Demano, és un estat espiritual. Un projecte en el qual, el que importa és d’on naix, amb quina llibertat (tota, si pot ser) i necessitats dels qui ho editen. L’avantatge és no estar sotmès a les normes de la indústria editorial. Ni a cap altra.

Parla’ns d’Arròs negre. Quins motius t’han portat a decidir posar fi a aquest projecte?

Arròs negre és un fanzine que encara no mor. Seguisc movent-ho pels festivals més exclusius dels baixos fons europeus. És un llibre en el qual col·laboren moltes dibuixants i escriptores, i que porte realitzant durant 6 anys. En cada exemplar convidava a les participants al fet que feren la seua pròpia reflexió sobre una frase, un poema, un vers, a través del dibuix o les paraules. En cada exemplar hi havia un joc de cadàver exquisit, en cada història apareixen un personatge, un objecte i una acció, que es repeteixen al llarg del llibre d’una forma o una altra. I després, sempre era el color negre i un altre. Açò és Arròs Negre. Els motius pels quals no seguisc editant-lo són diversos: de tipus pressupostari, d’energia i temps… millor dit: de falta de tot açò! Així i tot, seguisc compartint per les trobades de fanzines tota la il·lusió bolcada en ell.

Parla’ns de Tenderete. Què diferència trobes entre aquest festival d’autoedició i el Saló del Còmic a Barcelona?

Tenderete és el festival d’autoedició gràfica i sonora per excel·lència de València, i forme part d’ell des de la tercera o quarta edició em sembla. Bé, som un col·lectiu (Vendo Oro), que bàsicament som amigues que ens ajuntem perquè ens agrada l’edició, perquè gaudim fent-ho i al final som un grup d’afinitat al voltant del món de la xicoteta edició, i ho compartim amb  dibuixants i xicotetes editorials i/o col·lectius i, per descomptat, amb la gent de València. La diferència amb Barcelona seria com comparar qualsevol producció de Netflix amb la meravellosa Cabanyal Z. Les raons per les quals ha funcionat (a més de les pesades que som), més de 7 anys ja!, és que es troben projectes visuals i musicals que no transiten pels llocs comuns. En tota l’amplitud que puga tenir aquesta definició.

Què és Atirohecho?

És el projecte teatral i polític del qual forme part, amb molta il·lusió des de 2011. Ara som quatre persones integrant-lo, i treballem amb moltes més. És una companyia de teatre polític, d’un teatre militant, mobilitzador i il·lusionant. En cada muntatge, la directora Carla Chillida, planteja una lluita diferent: des de la història, des de la poesia, des dels moviments socials, l’art o el feminisme, component cada vegada un projecte escènic vibrant, amb molt poca autocensura i profundament anti-capitalista. És un teatre demolidor, del que t’estarrufa els sentits i sents que serveix com una eina increïble per a la lluita. És un projecte al qual li dec el millor de mi en els últims anys, i que m’ha permès visitar països, pobles i ciutats de molts llocs del món. La meua relació no és només emocional, és política també. I és, en rigor, part del rizoma del meu posicionament ideològic. Jo les he acompanyat aquests anys des de la trinxera de la gràfica (cartells, projeccions audiovisuals…), i gràcies a Atirohecho també he pogut veure com la gràfica i el teatre són dos companys d’armes en aquesta batalla de les idees en la qual ens trobem totes. No us la perdeu.

En un dels teus treballs al carrer podem llegir “tot el poder per als barris”, quin creus que és el seu màxim poder?

Organització. Eixa és la màxima de qualsevol projecte polític i veïnal. Organització de base, horitzontal. Sent que les veïnes volen viure en pau en els seus llocs, créixer i desenvolupar les seues vides de la forma més digna. El sistema no ho escolta, perquè els seus ulls estan posats en els barris, però d’una altra manera: què tinc ací? Estudiants i Erasmus i allí? Molts turistes i en el de més enllà? Mà d’obra. Fer partícip a les persones del fet que evitar aquests processos gentrificadors forma part d’una lluita política és fonamental per a qualsevol moviment que senta les seues bases sobre el col·lectiu, el de barri.

Com veus Benimaclet?

Precisament a Benimaclet el teixit social i la bona (realment envejable) organització dels moviments polítics el fa el barri a l’avantguarda de les lluites socials. Sense menysprear els altres, però ací ha confluït un sentiment de lligam amb l’horta, la proximitat i les arrels, que ha calat tant en la gent jove que hi habita, com en els majors. I bé, ací està l’últim bastió de l’esquerra revolucionària en aquesta ciutat.

Com és la ciutat en la qual vius?

Com qualsevol ciutat capitalista. Esbalaïda en les seues preocupacions de supervivència, amb les seues il·lusions aixafades per les jornades de treball, la precarietat, la falta de recursos i temps lliure. Alienada. Però açò no és per la seua culpa. No és per la de ningú. Encara que faltaria a la veritat si no digués que també està plena de gent brava, d’indestructibles gals defensant el seu poblet. Amb una vida cultural explosiva i una proximitat humana que et lliga a un sentiment de classe ben marcat. Resumint, esperem que el feixisme latent en les seues venes passe a l’abocador de la història, si no ara, en pròximes generacions. València lliure, rebel i ingovernable.

I la teua ciutat somiada?

Doncs aquella en la qual la roda de la història no perdone i, tard o d’hora, els que avui no tenen res, els desposseïts acaben amb els paràsits que governen, amb els explotadors i tota la seua classe; serà un nou clarejar per a València (i per a tota la humanitat), sense propietat privada, sense opressors ni oprimits, sense classes…

Parla’ns de la portada per a Benimaclet Entra.

En aquest dibuix es fa una revisió del concepte gentrificador i les seues culpes i culpables. Culpes les que arrosseguem com a artistes, com a agents culturals o com a comerciants d’un lloc. I culpables, al meu entendre, els interessos capitalistes d’explotació i benefici econòmic a qualsevol costa. Dirigint-me en concret a dos paradigmes: els grans propietaris de béns immobles que desitgen turistificar una zona i, d’altra banda, els interessos assassins de l’espai d’horta, tristament afavorits hui per la institució: PAI de Benimaclet.

“M’agrades (social) democràcia perquè estàs com absent” -Javier Krahe.

Contínuament el teu treball ens planteja preguntes, podries llançar una pregunta als nostres lectors?

D’on ve l’amor que naix d’aquesta ràbia?

Ens agradaria acabar amb una cita d’un referent que consideres imprescindible.

“aquí no el silencio

aquí el grito

aquí la digna rabia”

Bety Cariño
(activista d’Oaxaca, assassinada per paramilitars de l’estat mexicà en 2010)