Aquests dies, on l’actual govern ens està empresonant la paraula, no han fet més que portar-me a un temps on vaig poder participar d’un projecte a una presó de dones i recordar aquells dies on la reclusió i la limitació es podia visibilitzar a la pell de les presoneres que marcaven el seu cos fent-se talls sota la màniga. Pense en eixos cóssos i en els seus discursos i he d’assegurar-vos que, en molts casos, hi estaven a les cel·les per motius que ens afecten a la nostra actualitat.

Com totes sabem, a Espanya, amb el beneplàcit de la dreta que governa, està produint-se molt intencionadament una restricció de diverses formes de llibertat amb el pretext de la seguretat nacional i on totes aquelles que estan sent criminalitzades són un ventall d’expressions que no apleguen al grau necessari per a constituir incitació ni a l’odi ni al terrorisme. Aquesta reforma del Codi Penal s’ha fet per a reprimir les expressions de caràcter polític i/o cultural, al carrer, a les xarxes socials i a la comunitat artística del país. Està produint-se una vulnerabilització dels drets fonamentals, tal com ho podem veure reflectit en les preses o exiliades per defendre el vot, persones que volen empresonar per cremar imatges que no els representen, altres que fan acudits sobre la història d’aquest país, cantants que expressen rebuig contra els mecanismes de l’Estat, periodistes que volen sortir de la normativització dels mitjans de comunicació industrials, censura a exposicions artístiques i fins i tot, retirada i captura de llibres.

És un impacte devastador sobre les persones que han sigut condemnades o afectades per aquest ús de la llei, no només per les copioses multes sinó pels períodes d’exclusió pública i/o creativa i fins i tot per les condemnes de presó. Però, i que passa amb la resta de la societat? Íntimament, ens estan vulnerant el dret i portant a la cel·la la paraula. Pense que un dels aspectes més preocupants de les restriccions de la llibertat, té nom d’autocensura, donat que en temps de repressió, es produeix un efecte espontani on la gent es limita i es planteja fins on arribar amb la seua opinió crítica. Estem front l’avantatge del poder que vol per damunt de tot protegir la reputació del cap d’Estat, on la protecció cap a aquest o cap a altra versió de la història d’aquest país passada o present que ens afecta pel seu caràcter corrupte, justifica llevar-li al poble el dret a la crítica i a la voluntat d’expressar-se, i tant com reduir i alienar l’opció de generar debat polític. Podria dir que aquesta, no és una democràcia, és una dictadura prorrogada. Tant és així, que em sembla curiós que quan no hi ha cap vinculació amb el terrorisme com a amenaça real i quan aquesta mena d’expressions res tenen a veure amb realitats perilloses, el nombre de processaments i condemnes vinculades a la lliure expressió augmenta. I és que hauríem de tractar de treure-n’s de damunt la coerció sobre la capacitat creativa, la capacitat d’expressió i fins i tot la capacitat política, reconduint l’objectiu del canvi cap a aquests polítics que ens minven socialment amb el seu Codi Penal que molt lluny es troba de respectar els paràmetres de la normativa internacional.

Podria dir que l’expressió no ha de ser bonica, ni còmoda i val més que les paraules bateguen com una acció de “performance” lliure, tenint en compte sobretot dues coses: no brillem més per silenciar les paraules dels altres i els drets fonamentals no es negocien, es respecten.

La realitat que vivim la fem nosaltres, arromangant-mos i fer tot el que és necessari perquè la vida no tinga cap cost.

Clara Moltó Gisbert