A l’Eliana hi ha un cowboy, un genet de ploma fina i llarg recorregut, que la seua profunda poètica porta brillant més de tres dècades en forma de relat o cançó. Cisco Fran (líder de La Gran Esperanza Blanca), estarà el 21 d’abril en Tulsa Café (Juan Giner, 11) dins del cicle Aperitiver, presentant les cançons d’una nova marxa en solitari.

Quan va ser la primera vegada que  anares a Nova York i què va passar perquè hi tornares tantes vegades? Vaig aterrar a JFK per primera vegada a finals de febrer de 1987, quasi a punt que morira Andy Warhol. Vaig passar 2 mesos en aquella primera ocasió. La ciutat, simplement, em va posseir. Em va fer seu. La pols del carrer, la música, els llocs, les persones… I així seguisc.

Va ser llavors quan quasi vas ser “veí de Paul Auster”, com succeeix al teu relat, o allò va ser només literatura? Vas seguir de debò a l’escriptor pels carrers de la Gran Manzana? Com quasi sempre, en la literatura, la realitat i la ficció s’entremesclen fins a perdre’s la línia que les separa. Auster viu en Park Slope i allí vaig sempre que viatge a la ciutat, en Brooklyn. Mai me l’he trobat, i menys l’he seguit pel carrer, però la probabilitat que això puga passar sempre és alta, si estàs a Park Slope.

No obstant això, malgrat el teu amor per NY, ets un vaquer, en actitud sobretot, a més del sentit estètic (i açò no és una pregunta). Ja, ja, ja… sí? Dos dels meus regals d’infantesa favorits van ser un barret de vaquer negre i un plomall de plomes de cap indi. Bonanza, El Virginiano, Jim West i Daniel Boone, van formar a tota una generació d’espanyols, jo sóc un d’ells. I certament la música americana em té totalment enamorat, en totes les seues vessants i variants.

Després de 32 anys liderant La Gran Esperanza Blanca vas donar curs a la teua faceta en solitari i vas publicar dos E.P.: “Gigante” i “Sultán”. Quins aspectes t’han agradat més del treball individual? Ha sigut, i segueix sent-ho, un viatge fascinant. Vaig descobrir que algunes cançons no encaixaven en el discurs musical de la Gran Esperanza Blanca i vaig buscar la manera de donar-los vida. Lectures més pop, menys clixés d’“americana” i envoltant-me de fantàstics músics de l’escena musical que m’ajudaren a crear un cançoner nou. I seguisc en açò. El meu pròxim LP es titularà “Paterson”.

Ets una persona activa i bastant present en l’escena. A més a més, està el teu fill Víctor (VikPamNox), d’uns vint anys i fotògraf de concerts i bandes en general, dos aspectes que t’uneixen a músics de diverses generacions. Com influeix açò en la teua creació? És del millor que m’està passant. El meu fill és una persona molt interessant i els seus amics músics són fabulosos, gent sana dedicada per complet a la música i amb una generositat sense límits. També músics com Santi Serrano, José Sala, Gilbertástico, Juanma Pastor, Txema Mendizábal, Luis Martínez, i molts més, tots ells fan del meu discórrer per la música un passeig molt agradable. Han tocat en els meus discos en solitari i amb la banda i espere que seguisca sent així.

D’altra banda, eres un seguidor clàssic del València, tant que vas veure el gran Mario Alberto Kempes en actiu i fa uns anys li vas compondre una bella cançó amb l’elegància, crec, que fora un gran homenatge i no anomenar-lo al títol: “Nostalgia de Bell Ville”. Quines coses t’han succeït al voltant d’aquest tema? Tot coses bones, poder tocar la cançó per a Mario Kempes en persona va ser la millor, també tocar el tema al Mestalla, en la gespa, en la presentació oficial de la temporada 2012-2013. I que es considera una bona cançó, cosa que molta gent m’ha dit. No puc demanar molt més. Kempes va ser el meu gran ídol futbolístic i haver pogut gaudir del seu joc al Mestalla és una cosa que mai podré oblidar.