De Madrid a València, de Marroc a Filipines… Antonio J. Iglesias ha passejat les seues diverses facetes artístiques per bona part del planeta. De jovenet va ser bateria del mític grup Malarians, després la meitat del grup de free rock – pop Dwomo, el seu projecte més significatiu. A més d’açò, ara Los toreros muertos, Gilbertástico, Le Grand Miércoles o Julio Bustamante compten amb les seues hàbils mans, entre altres. Tot açò no impedeix que Antonio seguisca creant i traient altres “cartutxos”, com ell diu, sonors: arriba a les nostres mans Jamaican Mistake, primer llarg de la seua proposta personal, Sputnik.

Aportes un sentit còsmic, sideral per dir-ho així, a un estil més o menys tancat com el reggae. Amb quins instruments o quins recursos creus que t’han portat a açò?

El sentit còsmic i més atmosfèric del món del reggae es pot trobar en el dub on el jamaicà i el desafiament a la llei de la gravetat porten dècades de la mà. Lee Perry és un cosmonauta pioner. Més que instruments són efectes, pistes de radi, delays i una visió galàctica del projecte.

Què uneix al món jamaicà amb els aparells soviètics de la carrera espacial?

Que no fallen i les seues peces duren més. Tots dos països conquisten l’espai a la seua manera i la carrera espacial jamaicana és discreta però constant. En la meua òrbita puc donar fe que un vell delay és més emocionant que un efecte digital artificial.

Per què llocs passaria el teu Sputnik abans d’aterrar de nou?

Museu de la Carrera Espacial Soviètica, estadi Metropolità, Orxates Daniel, Planetaris d’Europa, Montego Bay, Tel Aviv… I allà on els radars inquiets estiguen atents als senyals.

T’has envoltat de gent de primer nivell dins de “l’escena”.

En aquest Jamaican Mistake conviuen cançons més recents amb altres de fa temps i per primera vegada he exercit de cantant dins d’aquest gènere, un exercici d’estil que volia traure del calaix. En aquest cas és un projecte personal però plagat de col·laboradors. Gent d’Offbeaters, Ki sap, Tremende, Le Grand Miércoles, Mediterranean Roots, Key & Board, … van cometre l’error de creuar-se en la meua òrbita. Beneïts siguen.

És difícil saber si la portada s’ha fet avui dia o fa 40 anys. Qui és el/la responsable d’aquesta bella il·lustració?

El toc atemporal multiplica la seua bellesa i intriga, cert. La responsable és Aitana Carrasco, amb qui he tingut el plaer de treballar en més ocasions. El format single en vinil va fer més seductor el repte i ací està el resultat. També és la responsable de la imatgeria del meu jamaican blog, sputnikdj.blogspot.com.es. Un luxe comptar amb ella.

Per als que no entenem molt, el reggae té el “perill” de semblar tot igual, encara que sabem que no és així. Pots divulgar una mica sobre el tema?

És tan atrevit com dir que el pop o l’electrònica són sempre el mateix. El fet de dir reggae engloba molts gèneres i subgèneres: no és el mateix el ball visceral de club del jamaican ska que el ska més nerviós de la Two Tone (si amb el reggae hi ha confusió, amb el ska no et dic…), no és el mateix el primitiu reggae, roots que el reggae de platja o el dancehall més funk, no és el mateix el digital reggae més robòtic que l’hipnòtic dub setanté anglés, el rocksteady a mig temps més sensual, el jovial calypso, la màgia envolupant dels trios vocals… hi ha de molts colors i tots són bons i diferents, a gust del consumidor però amb un cordó umbilical subterrani. Si aquesta música no fóra així de variada, no haguera despertat mai el meu interés ni el de la carrera espacial del Sputnik.

Gràcies Benimaclet Entra. Ens veiem en l’espai.