L’Sporting de Benimaclet

records del barri · març 2018

Molt més que futbol

En el 1991 es formava l’equip de futbol del barri, l’Sporting de Benimaclet gràcies a la unió d’un grup de pares i persones interessades a formar una escola de futbol que disposara d’un camp propi.

Des dels seus orígens el club va nàixer com un projecte humil, sense ànim de lucre, ja que la directiva i els entrenadors no rebien cap tipus de salari. Els xiquets pagaven una quota, la qual servia per a pagar el manteniment, pagar als àrbitres, a la Federació, a més de les despeses usuals de llum, gas, etc. Els vestuaris van ser construïts pel club en col·laboració amb els pares, convertint-se en un projecte molt més gran que el de la formació d’una escola de futbol, on qui volguera ajudar era benvingut. La idea no solament era oferir una formació futbolística, sinó formar en valors, tractant així que els xiquets aprengueren a través de l’esport i el joc en un espai segur, el respecte per les normes, la confiança en els companys, el treball en equip, etc. Els xiquets no solament jugaven al futbol, també anaven al camp a veure els partits, es creava un ambient de futbol, el qual es veia implementat pel servei de bar del qual disposaven en el camp.

Érem una família, tant molts dels pares com els que formàvem la directiva

Aquest club es va convertir en un espai social de vital importància per al barri, teixint llaços de confiança entre els pares i els entrenadors. Aquests últims van haver de coordinar-se a la perfecció per a poder compaginar les seues ocupacions amb la seua labor en l’escola de futbol. Ells es dedicaven a entrenar, però també feien labors de manteniment arreglant els focus, netejant el camp o pintant les ratlles d’aquest. Fins i tot en els dies de pluja previs al partit realitzaven un esforç descomunal per tractar d’eliminar l’aigua del terreny de joc, a voltes fins ben entrada la matinada amb l’objectiu de mantenir-ho en bon estat i evitar un ajornament del partit, ja que açò implicava una despesa extra que l’escola no podia permetre’s. De la mateixa manera, els entrenadors juntament amb alguns pares s’encarregaven de traslladar als xiquets als partits jugats fora del barri, ja que la majoria dels pares treballaven o no tenien disponibilitat. D’aquesta forma s’aconseguia un tracte familiar, que anava molt més enllà de l’estricta relació jugador-entrenador, convertint-se aquests últims en una figura confident i de suport psicològic fonamental per als xiquets. “Érem una família, tant molts dels pares com els que formàvem la directiva”.

S’ha de destacar que el club mai va mostrar rebuig a cap xiquet, fins i tot se’ls acceptava encara que no pogueren pagar la quota, integrant també a xiquets emigrants, convertint-se així en un espai d’integració social i multicultural. Les dificultats econòmiques sempre van estar presents, per açò, per a sufragar-se van desenvolupar propostes com la celebració de concerts en el camp i activitats de col·laboració amb les falles. A final de temporada s’organitzava una festa on es jugava a jocs populars i es duia a terme el lliurament de trofeus i medalles. Tot açò anava acompanyat d’un menjar, aconseguint en una ocasió cuinar paella per a 500 persones.

Un projecte per a construir barri a través de l’esport, els valors i l’ambient familiar

Desgraciadament, el camp avui dia no compleix les condicions i no es pot jugar allí malgrat les promeses de la Federació de fer un nou camp de gespa artificial. És una llàstima que a Benimaclet ens trobem sense camp de futbol i sense les condicions esportives que sí que tenen en altres barris. Malgrat açò, no hem d’oblidar que un grup de persones es va sacrificar i es va involucrar sense cap ànim de lucre en un projecte per a construir barri a través de l’esport, els valors i l’ambient familiar. En definitiva, van defensar un model que serà difícil de repetir.

Miguel Asensio Gómez
Doctorant en Història Contemporània

També pot interessar-te