La presó de Benimaclet

records del barri · octubre 2017

La presó de Benimaclet · records del barri
Per un barri sense por, lliure i democràtic

Text: Miguel Asensio Gómez (Doctorant en Història Contemporània)

Vivim en una societat de constants canvis, on el fet de fluir, la transformació i l’efímer estan a l’ordre del dia. Les persones canvien, els edificis canvien i fins i tot els barris. Pocs recordaran el paper que va jugar Benimaclet com a nucli cabdal de proveïment de València. De les hortes del nostre barri eixien centenars de carros replets de productes alimentaris que havien de travessar “el lloc de consums” de Jaume Roig, on es gravaven les mercaderies.

Des de 1878 Benimaclet va ser una pedania la prosperitat de la qual atreia emigrants i gents de totes classes. Aquesta tendència es va potenciar després de les fatals conseqüències de la Guerra Civil espanyola. Com bé és sabut, durant el Franquisme la societat espanyola va experimentar una virulenta repressió i vigilància personificada en les localitats rurals per la Guàrdia Civil.

Per aquesta raó no és d’estranyar que es construïra un calabós al cantó del qual ara és el carrer Puçol. Aquest era conegut popularment com “la presó”, on tancaven en general els presos comuns, per uns dies i els traslladaven després a la caserna situada encara hui en Primat Reig. És molt probable que també s’empresonaren dissidents polítics, veïns marcats i assenyalats per la seua vinculació amb la II República o amb algun sindicat obrer “per parlar de més”.

La mala gent, els borratxos i la gent més desfavorida, sense recursos, moltes vegades es veia obligada a furtar en els horts, fortament vigilats, la qual cosa implicava una nit en “la presó”. Aquesta, en estar situada en la plaça central de Benimaclet, era un lloc de pas, de reunió de la comunitat i per açò era normal que els veïns escoltaren crits de dolor dels presos els quals apallissaven i vexaven. Els abusos d’autoritat, la repressió i la vigilància eren elements consentits per part de la societat, ja que qualsevol dissidència tenia com a rèplica un càstig sever. La presó tenia una xicoteta finestra amb reixes que li permetia comunicar amb l’exterior.

Normalment, els xiquets i xiquetes s’arrimaven al recinte i conversaven amb el pres, al contrari que la majoria d’adults que intentaven evitar qualsevol tipus d’estigmatització i vinculació amb els empresonats.

El barri estava en mans de les forces de l’ordre franquista, les quals infonien temor com a conseqüència de l’arbitrarietat de les seues accions. La coacció s’estenia durant tot el dia, ja que després de la posta del sol, els guàrdies civils es retiraven, donant pas als vigilants. Aquests eren personal contractat pel municipi per a vigilar les eixides nocturnes i comunicar a la Guàrdia Civil qualsevol tipus d’anormalitat o conflicte.

Amb el temps, la presó de Benimaclet entra en desús i al voltant dels anys 70 se li va permetre a Joaquín Tur utilitzar-ho com a magatzem per al seu històric bar. Posteriorment el calabós seria derruït i integrat a l’interior de l’actual Església de Benimaclet. Aquests canvis van esborrar qualsevol rastre de repressió i abús d’autoritat viscuts al barri durant els anys de la dictadura franquista. És cert que no es pot lluitar contra el canvi i la transformació, és llei de vida, però sí que es pot i s’ha de recordar per a ratificar així el nostre compromís amb un barri sense por, lliure i democràtic.

Miguel Asensio Gómez
Doctorant en Història Contemporània

També pot interessar-te