Relincho

BE actua · juny 2017

Relincho
Entrevista a Carmen Meinhof per Alejandro Murcia

Teatro Círculo
2-3-4 de juny  / 20:30h
C/ Prudenci Alcón i Mateu, 2

Carmen Meinhof, és artista, intèrpret, i una de les propostes contemporànies més atrevides de l’escena local. Després de passar sis anys a Berlín lliurats a les arts escèniques, presenta ara, en Teatro Círculo, la seua última obra, Relincho, en col·laboració amb Valeria Germain. En aquesta performance documental sobre la identitat sexual, Meinhof es transforma en una criatura sense gènere per a parlar-nos dels traumes de la seua genealogia en clau d’humor.

Què és Relincho?

Relincho és una performance documental sobre el desig sexual i la identitat. El punt de partida és la història de la meua àvia paterna que en els anys 50 es va quedar embarassada sense estar casada. Quan el seu pare es va assabentar li va tallar la trena per a castigar-la i encara que el meu avi va ser la seua única parella, la idea sobre la suposada lleugeresa de cascos de la meua àvia, la va acompanyar tota la seua vida. Relincho és el camí que he desfet per a desentranyar els traumes de la meua genealogia i els tabús del meu gènere, però sobretot és un crit de festa, d’alegria.

Relincho està motivada per una història personal del passat, no obstant açò, els temes que es tracten són de fervent actualitat.

Valeria Germain i jo volíem comparar la vida de la meua àvia amb la meua, per a entendre què coses havien canviat pel que fa a les relacions, els costums i les llibertats. Per açò parlem de porno, de Tinder i d’aquest suposat alliberament sexual 2.0 que està transformant les estructures relacionals, però no acaba de ser del tot satisfactòria per a ningú.

Què és la “performance documental” i que eines t’aporta per a explicar aquesta història?

La performance documental se serveix de totes les llibertats subjectives de la performance, però s’ancora en el suposat rigor objectiu del gènere documental. Es produeix una fricció entre l’objectiu i el subjectiu, el privat i el polític i la realitat i la ficció, que resulta molt útil a l’hora de qüestionar grans idees universals sense haver d’emetre un judici personal o posicionar-te. Parlem de temes que alcen grans passions, com les qüestions de gènere i tractar-ho d’una manera documental ens facilita la labor. No hi ha bons ni dolents, sol fets. No hi ha un missatge tancat i es poden traure moltes conclusions perquè l’acció es construeix a força de capes, a força de dades.

Per què decideixes parlar d’aquests temes en clau de comèdia?

Per diversos motius, d’una banda, crec que les persones estem bastant insensibilitzades al drama i que així, a seques, no aporta solucions. La història de qualsevol persona pot ser una tragèdia si poses el focus en el negatiu, no té mèrit a nivell creatiu. A nosaltres ens interessava demostrar que tot és relatiu, que el que sembla una desgràcia pot ser una benedicció i viceversa i que independentment del que passe a l’exterior, finalment una és l’única responsable de l’actitud que adopta davant els revessos de la vida. I, a més, és que Relincho va arribar en un moment de molta incertesa en les nostres vides i sincerament no volíem més drames.

Quin paper juga ací la provocació?

La provocació és un ingredient indispensable en les arts escèniques. L’intèrpret sempre cerca produir una sensació en l’espectador, li incita a eixir del quotidià i entrar en contacte amb una altra dimensió de pensament. En aqueix sentit la provocació sí juga un paper important en aquest treball. Si em preguntes açò en referència a l’ús que faig de la nuesa en la meua peça, et diré que en aqueix cas l’objectiu no és provocar desig sinó més aviat obrir un debat sobre la infinitat de significats i usos que té el cos d’una dona nua en el segle XXI.

Existeix un risc en exposar tant de tu al públic?

Jo realment no m’expose al públic, el públic s’exposa a mi, perquè jo ja sé el que vaig a explicar i de quina manera i vaig preparada; són ells els que han de bregar amb situacions i emocions inesperades. Exposar-se té certa connotació d’estar desprotegida enfront del perill i jo en aquest cas no ho estic, per açò no sent que m’expose, sinó que compartisc. En qualsevol cas, crec que l’intèrpret ha d’entrar en contacte amb algun tipus d’abisme quan treballa, perquè ací és on es produeix el vertader intercanvi d’informació entre públic i intèrpret.

Què et permet l’ús de l’audiovisual com a llenguatge escènic en aquesta performance?

L’audiovisual ens ha permès portar a escena altres punts de vista, que, encara que són molt subjectius apareixen envoltats d’aquest aura d’objectivitat i veritat que aporta el vídeo, reforçant, d’altra banda les tensions entre realitat i ficció que està tan present en tota l’obra.

Quines reaccions cerques despertar amb Relincho?

Jo vull que la gent es divertisca i que riguen, encara que solament siga cap a dins. Moltes persones que han vist l’obra ens han comentat que sovint volien riure’s, però no sabien si era “políticament” correcte. M’interessa portar al públic cap a aqueixos llocs on no poden donar gens per assegut i es veuen forçats, d’una manera molt subtil a fer-se responsables dels seus desitjos i decidir si es deixen portar i riuen o si esperen a veure com reaccionen els altres.

Portes diversos anys pujant als escenaris de Berlín. Quines diferències hi ha entre l’acolliment de la dansa ací i a Alemanya?

Jo diria que una de les grans diferències és que el públic berlinés està molt més familiaritzat amb l’escena contemporània en general. A Alemanya després de la II Guerra es van obviar a nivell estatal totes les manifestacions artístiques que recordaven a l’antic règim, inclòs el ballet i es va crear una xarxa de teatres públics, que al llarg dels anys ha contribuït a crear un gran nombre de públic que no discrimina el contemporani i gaudeix deixant-se sorprendre. A Espanya, la dansa contemporània ho té una miqueta més difícil amb el gran públic.

Entrevista per Alejandro Murcia

També pot interessar-te