Records del barri

BE conta · juny 2017

Memòria i evolució del comerç a Benimaclet
El mercat com a espai social per al sosteniment d’una comunitat unida

Article de Miguel Asensio Gómez
Doctorant en Història Contemporània

El comerç a Benimaclet, ha anat evolucionant a través dels anys, canviant la seua ubicació i adaptant-se a les necessitats dels consumidors al llarg de la seua història. Al voltant dels anys 40, els establiments es concentraven en el concorregut carrer principal de Benimaclet, anomenat: carrer València, hui Baró de Sant Petrillo. Entre les tendes més recordades d’aquella època, es trobava les carnisseries de “Micalet i Teresín” i la de “Enriquito”, en el soterrani de la qual molts veïns es varen protegir de les bombes durant la Guerra Civil, servint-los de refugi i protecció. Altres comerços icònics eren la “drogueria de la barbera”, anomenada així per l’antiga barberia que ocupava aquest mateix local, “l’ultramarí de Flare”, situat als baixos de l’antic col·legi municipal, el forn de “Micalet l’Alcalde” i una espècie de tintoreria-bugaderia de la família Palmer.

El mercat ambulant se situava al mateix carrer, omplint-la d’humils llocs amb variats productes. Cal destacar Fermí el “Abaetxer”, com popularment se’l cridava, la seua especialitat eren les olives i el bacallà. Hui la seua filla té una tenda en el carrer Sant Esperit. Des del Cabanyal arribaven pescateres per a vendre els productes que els seus marits portaven del mar. Entre totes trobem un únic home que venia peix. Se’l coneixia pel “Vaig Vaig”, perquè sempre cridava, per a atraure a la gent, la frase: “ha arribat el Vaig Vaig”. També les joves venedores oferien ensaïmades i magdalenes en cistelles de vímet, per a endolcir els desdejunis i berenars de xiquets i majors. Tots els productes eren elaborats de forma artesanal, amb forns de llenya i comercialitzats a preus adaptats a les possibilitats dels veïns. Pels carrers, també passava “el escobero”, que fabricava graneres i anava de forma ambulant pels pobles amb la seua “saria” o borsa d’espart a l’esquena, guarnida amb pell de conill. Igualment, pels voltants confluïen l’esmolador al costat del pelleter que per una pell de conill donava una caixeta de llumins. Durant l’estiu passava el carret del gelat amb “mantecao”, orxata i gelats d’elaboració casolana. Tots els xiquets i xiquetes s’agrupaven al seu voltant, per a calmar així la calor sufocant pròpia de l’estiu. Al final, quasi tots els veïns s’animaven amb aquests productes, amenitzant les seues tertúlies a les portes de les seues cases, asseguts a la fresca, en les seues cadires de boga.

Convé recordar, que aquestes tasques concernien a tots els membres de la família, per açò, la majoria dels venedors portaven amb ells els seus fills, per a ensenyar-los l’ofici. Aquesta seria una labor que continuarien amb orgull després de resituar-se el mercat a la plaça de Benimaclet. Per a finalitzar, convé destacar el tipus d’ambient i les relacions socials que es van desenvolupar al mercat. En aquell temps es vivia en un ambient molt familiar, on tots es coneixien i s’ajudaven, fomentant la solidaritat veïnal. El mercat no solament era un espai per a les transaccions i intercanvis, també era un espai social, on els veïns es trobaven i teixien tota una complexa xarxa de relacions socials. Aquests vincles de parentiu i veïnatge eren crucials per a garantir la subsistència dels més desvalguts, afavorint-se pràctiques com la “compra fiada” o el suport econòmic davant conjuntures difícils. Aquestes pràctiques van haver de ser crucials per al sosteniment de la comunitat i per açò hui convé revitalitzar-les i reforçar-les a través d’un sentiment de veïnatge i d’un exercici de memòria.

Miguel Asensio Gómez
Doctorant en Història Contemporània

També pot interessar-te