Paula Pérez i de Lanuza

BE artista del mes · juny 2017

Paula Pérez i de Lanuza
Entrevista per Manuel Pérez Bernat

paulape.cat
facebook/paulape.ilustra
twitter i instagram/ @lapaulape

Pots descobrir el seu treball en

Exposició Això va ser i fou…
Mar d’Amura, barri del Cabanyal
De l’1 de juny al 2 de juliol

Què volies ser de xicoteta? No recorde què responia quan em feien eixa pregunta, però sé que em passava les hores lliures dibuixant. Em vaig criar envoltada de llibres gràcies als meus pares, així que la il·lustració semblava una resposta evident, encara que això no ho vaig descobrir fins un poc més tard…

Què t’agrada dibuixar? El que més m’agrada és dibuixar personatges.

Quins són els teus principals referents dins del món de la il·lustració? M’he criat amb els llibres de Quentin Blake, Mitsumasa Anno, Roser Capdevila, Helen Oxenbury o Beatrix Potter, però també amb Astèrix, Mortadelo, Spirou i Súperlópez. No sé si el meu treball parla d’algun d’ells, però segur que estan amagats en algun lloc. Ja de més gran vaig descobrir els llibres de Peter H. Reynolds i s’han convertit en un dels meus imprescindibles en il·lustració, com El punt, per exemple. També m’encanta Benjamin Chaud i el seu Pomelo, amb històries ben divertides, enginyoses i intel·ligents. Del còmic sóc una enamorada de l’obra de Frederik Peeters, he devorat Píldoras azulesLupus i Koma no sé ja ni quantes vegades i més recentment m’he enamorat de Camille Jourdy.

Encara que és possible trobar elements comuns en el teu treball com les tintes planes i la superposició del color, sembla que no tens un estil o una fórmula molt definida. La veritat és que no és un aspecte del meu treball que em preocupe massa. Hi ha qui diu que les meues imatges es reconeixen fàcilment i hi ha qui no. Jo procure concentrar-me en allò que cal expressar amb cada treball mentre m’ho passe bé. I intente anar posant-me provetes per no acabar fent sempre el mateix, cosa que em sembla avorridíssima.

Quin és el teu procés creatiu? El primer que faig és escriure el títol de la proposta i una llista de conceptes o idees que em genera. Quan tinc una o unes quantes idees que m’agraden, faig uns dibuixos molt menudets com possibles composicions. Després trie, redibuixe a llapis (encara que de vegades em serveix directament l’esbós de composició) i l’escanege o fotografie. Una vegada a l’ordinador, solc treballar per capes amb superposició de colors. Primer trie la paleta i després em deixe portar: faig, desfaig i refaig fins que tinc la imatge que em satisfà. I quan ja l’he acabada i entregada i la revise, sempre pense que ara la faria diferent.

Persones i realitats quotidianes semblen temes recurrents en la teua obra, per què aquesta predilecció per les xicotetes històries? Són les que conec, així que em resulta molt més fàcil que inventar-ne de noves. Però el més important és que em serveixen per a reflexionar sobre el meu entorn i, a ser possible, per contribuir a fer-lo una miqueta millor. Les històries que m’envolten són l’excusa perfecta per contar moltes altres coses.

Al teu treball existeix un fort compromís social, quin creus que és el paper de la il·lustració en el món on vivim? Els temes que tracte normalment tenen a veure amb la realitat que m’envolta o la que envolta les meues persones preferides. Tinc el grandíssim privilegi de relacionar-me amb persones crítiques i valentes que m’han fet créixer moltíssim, especialment en els últims anys. Puc afirmar que sense elles no seria qui sóc.

Entenc la il·lustració com una forma de comunicació, així que per a mi és important tindre alguna cosa a dir i fer-ho conscientment, ja que sempre, fem el que fem, hi ha un discurs al darrere. Podem escollir ignorar la realitat, però no per això deixarà d’existir, així que jo preferisc mirar-la a la cara.

Com s’aborda el treball d’il·lustrar un llibre per a xiquetes i xiquets? Il·lustrar un llibre sempre és una gran responsabilitat i més si és per a criatures. Això no vol dir que hi haja –a parer meu– una manera específica d’abordar un projecte d’aquestes característiques. Es tracta de trobar el moll de l’os d’allò que conta el text i trobar la manera més eficaç de fer-ho. Així que a més d’una gran responsabilitat també és un gran repte. Però sóc de l’opinió que a les criatures cal tractar-les amb el mateix respecte que a les persones més grans i no prendre-les per estúpides, així que no diferencie massa entre treballs per a adults i per a infants.

Quin és el teu llibre infantil favorit? No sabria triar-ne un només… Recorde haver devorat Matilda i Les bruixes de Roald Dahl, he llegit i rellegit el volumot de Todo Mafalda, em fascinaven els llibres de Mitsumasa Anno… Encara que el llibre que més entusiasma a les criatures amb qui em relacione ara que sóc major és Oh!, de Josse Goffin. Ja de major he descobert els llibres que il·lustra Benjamin Chaud i he de dir que m’encantaria haver-los llegit de xiqueta.

Parla’ns del llibre Això va ser i fou… d’Empar de Lanuza, il·lustrat per tu. De què tracta el llibre? Això va ser i fou… és un recull d’històries curtes en vers protagonitzades majoritàriament per animals. Algunes estan basades en algun fet real, però sempre hi trobarem un element fantàstic i el sentit de l’humor una mica naïf que caracteritza l’obra més recent de l’escriptora.

Empar de Lanuza és ta mare! Com és treballar amb ella? Pensa que ella no llegirà aquesta entrevista. Probablement sí que la llegirà, perquè compartim de bon grat les nostres facetes professionals creatives. M’he criat amb les seues històries (les dels llibres i les que inventava per al meu germà i per a mi a casa) i a més és una de les persones que més m’ha encoratjat a seguir el camí de la il·lustració, així que semblava evident que en algun moment faríem un llibre juntes. Ha sigut molt fàcil il·lustrar els seus textos perquè conec bé el seu imaginari i també perquè he tingut total llibertat a l’hora de treballar.

Al projecte La vida que creix, il·lustres poemes de Marc Granell. Com et vares afrontar a aquest repte? Il·lustrar a Marc Granell fou, efectivament, un repte. Podria haver-me imposat un poc la idea de fer aquest llibre, però la veritat és que els textos de seguida em van fer vindre imatges al cap, així que no hi hagué massa espai per als dubtes o les inseguretats. A més, l’encàrrec em va vindre en un moment d’impàs vital i, una vegada acabat, l’escriptor va quedar content amb el meu treball, així que no sé què més podria demanar.

En el fanzine Arròs Negre, tractes mitjançant el còmic Juntes podem, el tema dels desnonaments. Què et va portar a escollir aquest tema? Fa uns anys vaig viure de prop un cas de desnonament i això em va portar a militar una temporada en la PAH. Extreure’n una història era qüestió de temps.

Es pot viure exclusivament de la il·lustració? Com és la vida d’una il·lustradora freelanceActualment puc afirmar que visc de la il·lustració, combinant la feina de coordinació a l’Associació Professional d’Il·lustradors Valencians amb els encàrrecs i projectes propis, així que sí, és possible. Ara, la nostra és una vida un poc de supervivència, com la de totes les treballadores autònomes (i malauradament cada vegada la de més sectors). El clàssic és treballar de sol a sol, en una habitació de ta casa, no saber ni en quin dia vius i tindre més roba d’anar per casa que d’anar pel carrer. Bromes a banda, per a mi és fonamental tindre uns horaris clars, respectar (i fer respectar) els espais de descans i estar en contacte amb companyes i companys de professió perquè odie la soledat a què estem acostumades (tot i que fa ja uns mesos que he tornat a treballar a casa).

En molts casos, sembla que el treball de la il·lustració està infravalorat siga per la societat o les institucions. Quins canvis proposaries per a canviar-ho? El primer canvi està en les nostres pròpies mans i consisteix a tractar la nostra professió com a tal: cal perdre la por a parlar de diners, de contractes, a negociar i a dir que no quan les condicions que ens ofereixen no són dignes. De vegades hi ha projectes autogestionats que no tenen suficients recursos per a pagar l’encàrrec, però això no vol dir que no calga parlar-ne i crec que tampoc cal tindre por a acceptar altres intercanvis que no passen pels diners.

Pel que fa als clients, estem veient una millora en les institucions públiques valencianes i tot i que moltes vegades no és suficient sí que hi ha hagut un canvi espectacular respecte d’allò a què estàvem acostumades, que era tan lamentable que no tenia nom. En qualsevol cas, és important tindre sempre en compte que un encàrrec no és “un dibuixet” sinó que hi ha moltes fases de treball i que una de les més fonamentals és el diàleg amb el client, així que cal estar disposat a parlar i a escoltar molt perquè les dues parts queden satisfetes. I creieu-me, ser capaç d’entendre’t amb un client o clienta que no sap el que vol és una capacitat altament lloable.

Com és la ciutat en la qual vius? Valenta, resilient i caminable.

Com és la teua ciutat somiada? Amb menys turistes, lloguers més assequibles i major comunicació veïnal.

Parla’ns de la portada per a Benimaclet Entra. Una veïna ens convida a ca seua mentre beu un suquet fresquet.

Com veus Benimaclet? És un barri amb gran trajectòria associativa i això és alhora admirable i envejable. Està ple de projectes interessants; alguns dels meus preferidíssims: La Repartidora, Al Paladar i el Terra.

Entrevista per Manuel Pérez Bernat

També pot interessar-te