L’harmonia dels ocells

BE escriu · maig 2017

L’harmonia dels ocells

Abel Dávila Sabina

Cubà, llicenciat en BBAA, actualment es dedica al disseny i elaboració de joieria d’autor.
Ha publicat dos poemaris:
La flor extraviada i Estos hue.S.O.S de aire (Premi Marc Granell 2015).

joyasabel.com/abeldavila

Prosa poètica

És evident que sense adonar-nos-en, de manera suau, talment un ventijol que agafa velocitat, els dies s’allarguen com el pèndol d’un antic rellotge, comença a batre un aire dòcil i lleu que convida a descobrir la clara llum del cel valencià i escorcollar més d’un suggerent paratge natural, el desig de contemplació dels horts veïns, els esquerps grans d’arena (polissó en les nostres sabates) després d’un dia de platja o els boscs frescs que ens regalen les seues ombres primitives, la resurrecció de les flors i els ocells que habitaran els buits urbans i els arbres elèctrics.

El temps també convida a romandre, contemplatiu, en una terrassa del teu barri o reunir-te amb uns amics i poder gaudir-hi de la delicadesa del sol sobre la pell en les hores del matí, preparar alguna excursió i, sobretot, pensar en com fruir de la naturalesa, tractant-la amb el respecte que mereix. Així mateix, aquesta estació lluminosa també ens impulsa a fer una encuriosida entrada a internet, informar-te bé sobre la zona triada per al gaudi i respectar l’entorn, com és aconsellable.

En arribar l’estiu, lamentablement, vénen a entristir-nos els focs dels boscos i un desassossec infecta l’atmosfera i l’hàbitat de molts animals acabarà devastat. Aleshores, una tristesa de cendres negres s’empara dels ulls de tots nosaltres, i comença així una cadena imparable d’aquests successos, molts d’ells provocats per la negligència i l’avarícia humanes, actituds que no ens podem permetre pel desequilibri que crea en la flora i la fauna, irreversibles i que podrien ser evitables.

Quan arriba aquesta estació, m’agradaria anar al poble i fruir de l’aire fresc i observar des del terrat el vol net dels pardalets, però d’un temps ençà els incendis hi han deixat un rastre negre al corral i,  algun ocellet que fugia del seu paradís, hi jeia mig mort i empastifat de cendra.

A l’alba tot va canviar per a ell i espere que també nosaltres algun dia puguem viure en l’harmonia dels ocells.

Abel Dávila Sabina

Poema

Ales de cendra

Obric la porta del corral
i em trobe un ocell desfet de foc,
emmudit i ferm amb les ales plenes de cendra, com la seua dissort
-ha perdut el nord, el bosc, la casa fresca on viure- ha caigut en el meu dolor d’home,
jo li he donat asil, aigua clara i pa mullat,
aquest refugi és tot el que tinc,
i la nit em sembla massa fosca

per a donar-li el vol. Encara té empenta a les ales,

una força que naix de les fugida forçada del cel,
tota una nit dormint als peus de l`antiga clívia de casa.

De mati baixa un ocell més gran i li porta una llavor redona i eixuta.

el portem al terrat
-encara vola-

Se’n va per les teulades rovellades del temps i la pluja i vola.

[El meu refugi era la seua presó.]

També pot interessar-te