La Flameta

BE xicotet · maig 2017

Els carrers són (també) per a jugar, no per als cotxes
La Flameta, una proposta per construir tribus des dels nostres carrers

La Flameta

Està força generalitzada l’enveja d’Amsterdam. Quan algun valencià hi torna n’explica meravelles d’aquesta ciutat tranquil·la, plena de canals, sense gairebé cotxes i on la bicicleta n’és el transport predominant. El que no és gaire sabut, però, és que aquesta aposta pacífica i civilitzadora és una herència d’una revolta de la xicalla de la ciutat ara fa més de quaranta anys.

Segons conta el documental De Pijp, emés per la televisió holandesa en 1972 –i avui disponible a Youtube amb subtítols en anglés– van ser els xiquets i xiquetes els qui van començar a reivindicar els carrers com a espai de joc, a exigir l’expulsió dels cotxes que els llevaven l’espai i els amenaçaven la vida –hi havia hagut centenars de morts per atropellament– i a fer-ho mitjançant la desobediència: simplement tallaven els carrers al trànsit i s’hi posaven a jugar. Llavors l’oposició a les reivindicacions anti-cotxes van ser furibundes i els arguments prou similars als que avui es gasten contra les tímides polítiques de peatonalització i pacificació del trànsit a València. Avui en dia no hi ha ningú a Amsterdam que reivindique el retorn dels cotxes.

A Benimaclet també reivindiquem el carrer

La Flameta som un col·lectiu de famílies del barri que ens hem ajuntat per crear espais d’oci i joc on la xicalla siga, en la mesura del possible, la protagonista. En eixe sentit hem reivindicat els carrers com espai de socialització i joc per als més menuts. Ho hem fet en les Falles –la setmana gran de la reivindicació del carrer com espai lúdic i de veïnatge i no de trànsit– on hem promogut una falla construïda pels mateixos xiquets i xiquetes en el marc de les Falles del Terra. Però també en les festes de Benimaclet –amb una festa de l’aigua– o en la vaga de famílies, quan vam organitzar un piquet de superherois i superheroïnes per l’escola pública que va desfilar orgullós pel barri.

Però el moment en què hem fet més explícita aquesta reivindicació dels carrers per a la xicalla va ser el passat febrer, durant la Calçotada Ovidi Montllor organitzada pel Terra. Llavors, no només vam aprofitar que el carrer estava tallat per a l’activitat, sinó que vam reservar un espai per al joc lliure –sorral per als més menuts inclòs– per tal que els xiquets i xiquetes pogueren recuperar i reinventar l’espai públic per a les seues pròpies necessitats. I vam poder veure com a cada racó passaven coses, tan variades com inesperades, entre la xicalla, aprofitant l’espai del carrer sense necessitat de grans infraestructures ni propostes dirigides. Vivint el carrer.

Açò ho acompanyàrem d’una enquesta prèvia entre els nostres fills i filles i un manifest final on ens inspiràvem –en format molt més humil– en la revolta de la xicalla holandesa i en les lliçons del pedagog italià Francesco Tonucci. Al final, tal com remarca sempre aquest educador i defensor d’una ciutat a la mesura dels seus xiquets i xiquetes, si l’espai públic és de tots, perquè queda vetat als menuts i inaccessible per a les seues prioritats? En canvi el 80% d’aquest espai es destina al «només» 30% de desplaçaments que es fan en cotxe.

Una ciutat millor

El signe dels temps assenyala clarament que els cotxes ja són més una andròmina del passat que una ferramenta amb futur. Però dependrà de la capacitat de la societat per organitzar-se i pressionar perquè la ciutat amable, segura, neta, verda i amb un espai públic al servei de tothom, inclosos els seus xiquets i xiquetes, arribe més d’hora que tard.

La Flameta som un col·lectiu xicotet però replicant i ampliant aquestes pràctiques podem posar el nostre granet de sorra per tal que els nostres fills i filles visquen en un entorn on puguen ser més feliços i lliures.

Col·lectiu La Flameta

També pot interessar-te