Un model de desenvolupament local

BE escriu · febrer 2017

Xavier Ginés

Agent de Desenvolupament Local de l’Ajuntament de Benlloch i Professor de sociologia a l’UJI i fins 2016 de la de València. Doctor per la Universitat de València amb una tesi sobre mitjans de comunicació i Moviments Socials. És membre de l’Observatori de la Ruralitat (UJI), del Grup d’Anàlisi sobre Territoris Rurals (GATER) i de la Mesa Tècnica d’Extensió Universitària.

És autor o coautor d’articles publicats en revistes com Quid 16, Arxius de Ciències Socials o Sociedad y utopía, de capítols en llibres sobre sociologia urbana o desenvolupament rural i autor del llibre Comunicant la revolta, moviments socials i mitjans de comunicació al País Valencià (Ed. 96). Ha estat responsable del web i president de l’empresa del quinzenal L’Avanç Informació Lliure, ha estat col·laborador fix en el programa “El Nautilus” de Ràdio Klara. Ha sigut l’impulsor del Centre Social Terra de València i també del festival de música en valencià Feslloch que codirigueix actualment.

Xavier Ginés

Un model de desenvolupament local

Entre les matèries tractades en el meu camp professional -el desenvolupament local-, en el de la investigació social i també en el de l’acció política, han estat poques les certeses que m’han ajudat a créixer. Una d’elles és que el desenvolupament d’una comunitat, per a ser-ho -i no sols per a dir-s’ho-, ha de construir-se en torn a dos eixos: en primer lloc ha de partir d’allò amb què es compta en el territori: dels recursos materials, de les persones, de la cultura local i les idees que emanen del conjunt… En segon lloc, que ha de dirigir-se al punt o als punts definits pels actors del propi territori. Com a actors em referisc al conjunt d’agents capaços d’intervenir en la realitat social del territori, d’efectuar canvis en el plànol material, però sobretot en el plànol ideològic: Agents, en fi, mobilitzadors.

Analitzant el punt de partida i els objectius o metes del desenvolupament tal i com ho he fet abans, tampoc no podem ser tan innocents de pensar que tots els «nostres» recursos són vàlids, útils o bonics perquè d’aquesta forma invalidaríem els camins, les orientacions, que comporten tria i selecció. No tot val per igual, i els recursos són vàlids -són recursos- d’acord amb les metes i els objectius marcats. Per tant la qüestió se centra en els objectius, que si bé estan condicionats pels recursos, són els que han de configurar el marc de l’acció.

Centrats, per fi, en els actors, es plantegen un seguit de reptes i de discussions, que són la clau de tota política de desenvolupament i també de participació: Qui o què són els actors?, tots van en la mateixa direcció?, tots els actors tenen la mateixa importància?

En aquest punt la qüestió es torna política, efectivament. Quina és la definició de desenvolupament que fem servir?… Per a mi està clar, no es tracta ni de ser més guapos, ni de ser més guais, ni més divertits, ni d’estar a l’última, ni que hi haja més economia del coneixement, de ser més smarty, ni cap punyeta pareguda. No cal que explique que venerar la bellesa és escollir -definir i construir- entre la lletjor, i amb tota la resta passa igual.

Desenvolupament és viure, és anar fent sense que ens amarguen, és estar orgullós del que som, i ser conscient i crític amb tot i també amb nosaltres. I treballar per eliminar els obstacles que ens fan la vida més difícil cada dia. I de tries en fem cada dia, sí, però amb una estratègia no excloent sinó inclusiva. Un exemple. A les bones fires que s’organitzen a alguns dels nostre pobles la política sol ser la d’impulsar els comerços locals a participar-hi, de convidar les entitats a mostrar el seu treball i d’oferir els artistes locals, per posar tres exemples, espais per mostrar la seua obra. I a tots ells se’ls argumenta que la presència d’expositors foranis atraurà públic i servirà per fer relacions que els seran molts útils amb altres persones de les que podran aprendre.

Això és desenvolupament, mostrar, amb orgull, el que som i aprendre dels que saben. Ni ser més, ni millors, ni més grans, ni més llestos. Senzillament ser, viure sense que se’ns acovardisca, sense que se’ns robe, anar fent, anar aprenent, anar creixent com a persones, com a colla o com a comunitat… Per tant, aquells col·lectius locals, grups informals i persones que defensen eixa perspectiva, són els actors que per a mi han de definir els objectius de les polítiques de desenvolupament de la comunitat. No estan sols, hi ha d’altres que impulsen altre model, l’oposat. Són altres, no nosaltres.

Ens veurem al carrer.

També pot interessar-te