1. Com començareu al món del teatre?

Bé, la companyia, Bullanga, va nàixer gràcies a dues arrels: una l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València (on ens vàrem conéixer i vàrem créixer com a actors), i l’alta és un grup de teatre amateur de poble, de Castellnovo, el qual dirigia i solia demanar col·laboració als meus companys de l’ESAD. I a un viatge del poble a València, va sorgir la nostra companyia. Evidentment no va sorgir del no-res. Gràcies a l’ajuda dels nostres familiars i el suport de companys de professió, vàrem convertir l’última obra que vaig escriure per al grup amateur en una obra professional. Va tindre una bona acollida a València, però va ser difícil moure-la. Després una altra, i una altra, fins que passen uns anys, i et trobes utilitzant un llenguatge concret i donant un sentit al nom de Bullanga, que precisament significa tumult del poble que comporta crítica, amb aquesta obra que anomenem “Joc de xiquetes”.

2. De què tracta l’obra?

“Joc de xiquetes” és un joc (com no podia ser d’altra manera) en el qual es poden veure els diferents comportaments de la societat quan existeix una manca de comunicació. En aquest cas, ens trobem d’una banda als professors d’una escola infantil i d’altra, als pares i familiars dels alumnes d’aquesta escola. No m’agradaria dir quin és el tema en concret que tracten els personatges, el tema que ha esdevingut per la falta de comunicació que comentava. Però sí que puc dir que l’espectador que vinga assumirà un rol d’aquest joc, siga un professor o familiar, i podrà viure una reunió escolar de principi de curs. Una d’aquestes reunions que hem viscut tots, siga com docents, com tutors o com alumnes, en la que podran riure, ballar, menjar, i també tractar els temes que venen presentant els personatges.

3. Com va sorgir la idea?

Bé, amb aquesta pregunta ja he de desvelar un poc el tema que no volia. En primer lloc, a la companyia volíem tornar a participar en el festival Russafa Escènica, el qual tenia com a tema la passada edició “Pors”. Ens vàrem plantejar dues propostes però va succeir un esdeveniment que va fer que ens decantarem per aquesta història. Unes setmanes abans del tancament de la convocatòria del festival, un company mestre, amb qui havia fet un postgrau de teatre i educació, va donar la notícia als seus amics de que, després de dos anys de lluita judicial, havia d’entrar a la presó pel que, per a ell, és un joc de xiquetes molt mal entés pels seus pares i molt mal gestionat pels òrgans educatius. Clar, amb aquest cas, com no voler parlar d’ell?

4. En què es diferencia de les vostres altres peces?

Crec que més que la diferència, cal dir l’evolució. La nostra primera obra va ser una crítica al temor que té l’ésser humà a canviar els seus costums, però en clau de comèdia de l’art. Molt teatral. Després un monòleg que també parla de les pors i els bloquejos d’una artista. Molt teatral. Després una peça de dues persones, de teatre de l’absurd. Continuava sent teatre d’escenari. Però per fi, va aparéixer la diferència que ara comença a ser l’empremta de Bullanga: la inclusió de l’espectador. Al principi, va ser al nostre espectacle familiar, “El sueño de las galaxias”, en el qual trenquem la quarta paret, eixim de l’escenari i demanem als xiquets col·laboració. Després vàrem fer un experiment amb “Maruschka” i, una vegada jo passe per un màster on puc investigar sobre la inclusió, ens oblidem completament del teatre i ens instal·lem a una escola per a fer teatre, com si no fora teatre, amb el públic al costat.

5. Què planteja “Joc de xiquetes”?

Tu com a pare, mare, familiar o tutor d’un xiquet, com tractaries les situacions delicades? Plantegem com la nostra societat es comunica actualment, sense resoldre les coses cara a cara. Com la por pot apoderar-se de nosaltres i pot fer que no ens comportem d’una manera lògica. I per descomptat, com passem per damunt temes que succeeixen constantment i que encara no sabem com resoldre. Tot per por i per no saber comunicar-nos.

6. Com treballeu els personatges?

Encara que siga una obra purament textual, no partim únicament del text i hala! A assajar. Sí que hi ha hagut un estudi previ del text amb els actors. Debats que he perdut com a autor de la peça per coses que ells no veien lògiques; una construcció de tots els esdeveniments que s’han donat fins a arribar al moment que comença l’obra; i també un estudi del cas real, encara que l’obra no siga fidel.

Paral·lelament, i gràcies a la col·laboració de la nostra assessora de moviment, Alejandra García, hem fet un treball de composició del personatge. A la nostra companyia no concebem un actor que entre a la sala d’assaig directe a muntar escenes. Primer el personatge i després ja vindrà la resta. Tots fan un escalfament individual que conclou en un col·lectiu i des d’aquest punt passem a treballar el centre motor, aquell punt del cos que mou a aquest personatge. El donem una edat, una càrrega, que fa que el cos de l’actor es transforme. Treballem els objectes que pot tindre o pot haver tingut el personatge, de tal manera que li atorguem una història, uns records, uns anhels, … Però no d’una manera intel·lectualitzada. Enfrontem als personatges per parelles, i després en grup, per a treballar les relacions, aspecte amb el qual solem incidir molt. Contínuament posem les experiències en comú, els actors les anoten i tracten de contestar sis preguntes concretes i complexes, que cal, més que contestar a la perfecció, mantenir-les. Els objectes i les vivències útils passen a l’escena i, ara sí, hala! A assajar.

7. A on es pretén portar a l’espectador en aquesta obra?

A la reflexió. Primer al nostre terreny, però l’important és que es plantege com faria ell les coses. Què pensa del que ha vist i quins són els culpables (si n’hi ha). Nosaltres no volem donar respostes. Ací no hi ha dolents ni herois, ni soltem “la moraleja” al final de l’obra. Volem que visca una situació que pot passar, i passa, que se’n vaja amb les qüestions a casa o al bar i que se les conteste ell, si vol.

I pel que fa a portar-ho al nostre terreny, bé, és teatre inclusiu. Volem que l’espectador se senta part de l’obra. Això sí, per aquells que tinguen objeccions, teatre inclusiu no vol dir participatiu. Pareix però no és. L’obra és teatre de text, com he dit abans, està molt mesurada, i no dóna peu al fet que l’espectador invente ni siga el protagonista. Simplement, es tracta de formar part d’una reunió sabent que és teatre i que hi ha uns actors entre ells que s’encarregaran de fer un espectacle al seu voltant. No és gens incòmode. Bé, no massa.

8. Representareu l’obra a una escola. Com serà l’escenografia al Teatro Círculo?

Clar, a una escola no cal escenografia perquè és l’escenografia. El Teatro Círculo es convertirà en una escola infantil durant la nostra estança. És el bo que té una sala com aquesta. Hall, passadís i espai escènic passaran a tindre la decoració d’una escola. Intentarem donar molta llum i color a la càmera negra, omplint-la de dibuixos, amb les cadiretes i les tauletes de colors, i també canviant el color del terra, perquè el públic se senta com si estiguera realment en una escola.

9. Com va ser el vostre pas per Russafa Escènica?

Inoblidable. Ja havíem participat amb una obra curta l’edició anterior i volíem repetir pel bon tracte i la gran acollida que va tindre el nostre teatre. Amb “Joc de xiquetes” teníem una obra d’una hora, la qual cosa portava més públic, i cada dia que passava, més públic teníem. Per tant, enteníem que l’obra agradava. D’altra banda, l’escola infantil Patufet es va bolcar amb el nostre projecte. Primer per acollir-nos amb el tema que portàvem, i després pel tracte i per la participació dels alumnes i els seus pares, impulsada per les mestres, que varen fer una exposició sobre les pors, molt interessant i reveladora. Sense cap dubte, tots voldríem tornar a fer-la dins d’aquesta escola. Va ser ideal.

10. Quin paper penses que ha de complir el teatre a la nostra societat?

Crec que hi ha molts tipus de teatre. Tots vàlids. Però crec que el teatre no pot ser solament entreteniment. Això ja ho fa la televisió i el cinema, i no podem competir amb ells. El teatre ha d’omplir la mancança cultural que presenta cada vegada més a la televisió. Ha de donar la informació crítica i, sobretot, constructiva que està desapareixent dels mitjans de comunicació. Ha de ser el lloc de reunió i d’intercanvi que necessita una societat cada vegada més individualista. Ha d’entretenir, per descomptat, i emocionar, amb un somriure o amb una llàgrima. Perquè el teatre sí que és “la vida en directo” i “el estudio sociológico” que ens venen a la tele. És una radiografia de la nostra societat que podem observar i extreure d’ella una reflexió. Una reflexió que pot comportar un canvi. Si no pensara d’aquesta manera, el nom Bullanga no tindria sentit. El problema és que la crítica constructiva no ven, o no interessa vendre-la, i a vegades et trobes fent coses que no són el que t’agradaria fer. Com en tota professió.

11. Com sol reaccionar el públic amb aquesta obra?

L’important és que reacciona. Això vol dir que hem fet una acció que li ha mogut i ix de l’espai transformat. Evidentment no tots, però el fet d’estar dins de l’obra provoca que estigues més atent, més actiu (encara que estigues assegut). I quan passa tot el que passa i, com a tota reunió, hi ha un moment que s’acaba i te’n has d’anar, penses que això és només teatre, però passa a la vida real. I si és cert el que s’ha dit dins d’aquella escola, és molt greu. Però no és cert, és igual de greu. No sol deixar indiferent i la gran majoria té una opinió al respecte quan acaba.

12. Heu rebut crítiques del sector docent/relacionat amb l’educació? Com han sigut?

Aquest sector és un dels que té molt a dir quan acaba la funció. Curiosament, quan vàrem fer-la al Russafa Escènica, van presentar-se molts docents. Supose que es va córrer la veu. El primer que et diuen, igual que els espectadors que són pares, és que representem bastant bé les reunions escolars. I molts et diuen que han viscut una situació similar al seu centre o a algun altre que coneix. Aleshores, et dónes compte que és un tema comú. Cosa que fa que et reafirmes més en que vols contar aquesta història.
Hem rebut felicitacions, hem vist debats entre professors a la porta de l’espai, i creiem que hem rebut el suport de moltes persones relacionades amb el món educatiu. Esperem que vinguen més al Teatro Círculo, poder parlar amb ells i, si l’oportunitat es presenta, portar l’espectacle als seus centres. El debat està obert i és això el que interessa.