Frontera

BE sona · febrer 2017

Entrevista a Juanjo Frontera
per Antonio J. Iglesias

Pròxims concerts

Aperitiver Verlanga
Dissabte 25 de febrer – 20h
Tulsa Café
C/ Juan Giner, 11

H:iH:iH:i - H:i

Com descriuries la teua proposta?

La paraula que em ve al cap és “necessitat”. Per a mi la música sempre ha sigut una cosa tan natural com respirar. Està sempre amb mi i a més és la meua forma d’evadir-me, la meua salvació. El format cançó és a més un exorcisme ideal del que un porta dins, ja que comporta tant un aspecte líric com musical. El que no ix d’una banda ix per l’altra i “voilà”, de sobte el món es comprèn millor. Per descomptat, l’experiència que obtinc quan col·labore, tant en la creació de música com en la seua interpretació, amb els meus companys en Lülla (banda de la qual forme part des de fa anys) és absolutament alliberadora i satisfactòria. Però d’alguna forma, la necessitat de fer cançons per mi mateix sempre ha estat present. Abans ho feia amb una anterior banda, Uncle Són (banda que vaig formar fa anys al costat de Rebeca Ibáñez i David Campillos) i ara intente seguir eixa senda en la meua faceta de cantautor com a Frontera, amb l’afegit que ho faig en castellà en lloc de l’anglès.

Sent tu algú amb tant ventall musical en la motxilla i trajectòria quines influències té el teu actual projecte?

Eixa pregunta sempre és extremadament difícil de contestar, sobretot per a algú que com jo mai ha sabut romandre massa temps quiet davant d’un corrent o estil musical. Sóc tan curiós com sóc cul de mal seure i la veritat és que citar alguna cosa com a “central” a mode d’influència en la meua forma de compondre és quasi impossible. No obstant, això de començar a cantar en castellà sí que ha portat un aprofundiment en la música en aquest idioma, la qual fins ara tenia un poc abandonada. Així, a influències que sempre han estat presents com ara Vainica Doble, Radio Futura, Corcobado, Brincos, Ángeles o Solera, he afegit unes altres que encara no havia descobert fins a fa relativament poc com son Décima Victima o Pedro Ruy-Bas (ambdues clau per a l’elaboració de les cançons que conformen el meu pròxim disc), així com determinades coses de la terreta en les quals no havia aprofundit massa com Doctor Divago, La Resistencia, La Gran Esperanza Blanca i alguns de la nova fornada també, com Alberto Montero, Cuello o Lanuca.

Com a observador i cronista a més de músic, quines mancances veus en la projecció de l’escena musical valenciana? i què és el més positiu que destacaries?

Veig molta falta de respecte. Sense ànim de generalitzar, perquè existeixen les beneïdes excepcions, crec que des de les sales, les promotores, el públic i fins i tot alguns músics, no es respecta com caldria la música. S’està prenent com si fóra una faceta més de l’oci. Com si anar a un concert fóra igual que jugar al paintball o veure una cavalcada. I no, parlem de cultura. Una cultura mil·lenària, a més, que existeix des que l’home és home. Crec que banalitzar una cosa així com un producte més de consum és un gran error que condueix únicament a la pèrdua de qualitat en l’oferta i la repercussió de la cultura. Això causa que molts no vegen necessari pagar als músics que toquen en la seua sala, que uns altres entenguen que un músic local no mereix els mateixos privilegis que un artista de fora que el peta (el famós “munta, toca, ves-te’n”, que diria Gilbertástico) o que la gent que abarrota una sala per a veure una actuació per la qual ha pagat uns bons diners, es dedique a parlar a crits en lloc d’escoltar el que l’artista al que han vingut a veure -se suposa- els ha d’oferir. De debò, tot açò li lleva sentit a fer l’esforç d’assajar, compondre, tocar, pagar un local, editar discos que no es compren i cercar bolos mal remunerats.

Encara sort que, com apuntava, hi ha excepcions: a València existeixen sales que sí respecten al músic, que aposten pel risc. Promotores que cerquen una mica més que fer caixa. Una escena sana i inquieta que gaudeix d’una varietat i autosuficiència que hauria de ser l’enveja dels que ens envolten, però que te com a principal problema que no sap mirar més enllà de les portes de la ciutat. I així ens va.

Què veurem en el teu concert del 25 en Tulsa?

No solc prodigar-me massa en directe (almenys, no tant com altres), per això m’agrada posar-me algun repte nou, si pot ser, en cada directe. En aquest Aperitiver el que anem a fer és, a més de presentar algunes de les cançons del pròxim disc, un xicotet viatge per la història del pop espanyol en forma de revisions d’algunes cançons que han -al fil de l’anterior pregunta- suposat una influència en la gestació del disc. Probablement caiguen coses de Golpes Bajos, La Resistencia, Corcobado, Carlos Berlanga, Los Angeles, Radio Futura… veurem.

i quin format?

Ho farem amb banda, per descomptat. En el format tendent a l’acústic que requereix el Tulsa, però serem “Frontera i a més”, és a dir: veu, guitarra, baix i bateria. I a més, segurament tindrem alguns col·laboradors sorpresa per a l’ocasió. Fins a ací puc llegir, com diria Mayra Gómez-Kemp.

Parla’ns una mica dels teus companys de viatge en estudi i en directe

Sóc ric: tinc sort i bons amics músics. L’anterior EP ja es va gravar en Sayonara Studio, sota les ordres de Hi-Lo-Ray (Ramón Mira, de Tent, Fernando Pó…), amb el mestre José Montoro (Inhibidos Quizás, Tent, Someone Elses…) a la bateria. Per al pròxim LP he comptat també amb la col·laboració de Rubén Marquès (Caballo Trípode, El Ser Humano, Pentatrónika), que ha sigut un company de viatge essencial amb el qual m’he entès molt be. Haguera volgut comptar amb algú més, de fet es va parlar amb gent, però lamentablement, qui molt abasta poc estreny i no hi ha hagut espai per a més.

La paraula Frontera convida a ser desafiada o a respectar els límits?

Sempre a ser desafiada per descomptat. Les fronteres no haurien d’existir. Enlloc, excepte per descomptat en la nostra imatgeria romàntica d’aquelles fantàstiques pel·lícules de John Ford, Howard Hawks o Preston Sturges on els pistolers bandits la creuaven fugint de la llei i per tant, cercant una vida més lliure, millor.

Següent objectiu en marxa?

El primer és acabar de gravar el disc (està en fase molt avançada), que es titularà “Ha llegado el rei”. Després caldrà editar-lo i presentar-lo. En això estic pensant actualment.

Què portes entre mans?

Potser massa coses. Conciliar la vida familiar amb la música és difícil, però tinc la sort de comptar amb dues xiques a casa que m’entenen a la perfecció i m’ho fan tot senzill. Així que a més de Frontera, seguisc assajant amb Lülla i espere gravar i tocar en directe amb ells en algun moment. Al marge d’això, per descomptat alguna cosa que m’omple moltíssim és la meua faceta de col·laborador en la web musical Alquimia Sonora. Jo sempre vaig voler ser periodista, però per atzars de la vida no vaig poder cursar estudis en aqueixa línia i el poder escriure ara del que m’agrada ho considere un gran privilegi, que a més em reporta grans satisfaccions.

I clar, també sóc melòman empedreït i dj.

___________

  • Quina cançó mai falta quan fas alguna sessió de dj?
    Hi ha hagut moltes recurrents, però per descomptat hi ha dues que em vénen immediatament al cap: “Train in vain” de The Clash i “A town called Malice” de The Jam.
  • Cançó per a enamorar-se en un bar?
    Digueu-me rar, però “Bizarre love triangle” de New Order. Sempre torne a enamorar-me de la meua xica quan estem en algun bar de ballar i sona.
  • Cançó per a arribar tard a una cita?
    “What’s the hurry?” de Marianne Faithfull.
  • Cançó per a reflexionar?
    “Observatory crest” de Captain Beefheart.
  • Cançó per a abans d’una cita?
    “I wanna be your boyfriend” dels Ramones, per descomptat.
  • Cançó per a morir en pau?
    Sempre he dit que m’agradaria que m’enterraren, o millor, que em cremaren amb “Waterloo Sunset” de The Kinks sonant, però per a trencar-la en pla així, èpic, crec que em quedaria amb alguna cosa com “Starless” de King Crimson, clar que per a llevar-li ferro a l’assumpte també quedaria be un “Goodnight ladies” de Lou Reed.

També pot interessar-te