Anna Devís

artista del mes · febrer 2017

Anna Devís Benet
Portada del número de febrer

instagram / anniset

Entrevista per Manuel Pérez Bernat

Entrevista a Anna Devís

Com vas començar a fer fotografies? Per curiositat, com quasi tots. Sempre he tingut especial interés per la imatge però quan em van regalar el meu primer iPhone, va començar tot. Portar una càmera tan potent i menuda en tot moment em va descobrir un nou món.

Has estudiat Arquitectura, Disseny i Il·lustració, amb què et quedes d’elles? Totes m’apassionen però, referent al meu treball, l’arquitectura es reflecteix a la precisió i obsessió per la geometria, el disseny amb els colors i la il·lustració sempre forma part del procés creatiu. Abans de disparar una imatge, la dibuixe. Ja tinc una bona col·lecció d’esbossos!


Com definires el teu treball? Sempre costa parlar d’u mateix. El que solen dir del meu treball és que és minimalista, divertit, enginyós, surrealista, …

Què t’agrada fotografiar? M’agrada contar històries, el ‘què’ és quasi secundari. 


On trobes inspiració? A tot arreu. Coses que em passen al dia a dia, anècdotes absurdes o jocs de paraules acaben sent sempre motiu d’inspiració.


Referents? Admire molts fotògrafs però sense cap dubte, dos són els que em van fer mirar a través de l’objectiu d’una manera diferent: Rodney Smith i Chema Madoz. 


Quin paper té l’arquitectura en les teues fotografies? Un dels més importants! Una història no es pot contar sense una bona posada en escena i trobar una arquitectura que ajude a transmetre-la és essencial. I a València no ens falten escenaris!


En el món on vivim, ràpid i fugaç, què és per a tu la fotografia? M’agradaria pensar que la meua fotografia funciona just de manera inversa. Convida a aturar, a llegir una història, a mirar per una finestra tranquil·lament i somiar durant uns segons.


Per què les xicotetes històries són tan importants en la teua obra? Perquè són les xicotetes coses les que conten. Instagram et permet escriure un text breu al peu de cada fotografia. Per a mi, cadascuna d’elles és com un miniconte, com una d’aquestes sèries de capítols independents. T’han d’agradar per separat, han de transmetre independentment, no passa res si te’n perds una.

Fuges de la realitat més dura, buscant l’artifici i l’alegria. Com aconsegueixes trobar força? No m’agrada la tristesa. Ni la negativitat. Em contagie fàcilment d’aquestes emocions i per això intente combatre-les a la meua manera. Algú s’ha d’encarregar d’equilibrar estes coses, no?

El teu alter ego, Anniset imagina mons fantàstics en un univers de colors suaus. Hi ha diferències entre Anna i Anniset? 
 Jo diria que no moltes. Anna viu a una realitat un poc més freda i té dies durs, com tot el món! Però crec que sempre hi ha una part d’Anniset que troba el punt positiu dels mals moments.


Conta’ns com és el teu procés creatiu. La majoria de les fotografies porten hores de treball darrere, sobretot, si són col·laboracions. Per a mi, preparar-la, resulta quasi més divertit que el fet de fer la foto en si. Pensar un concepte, dibuixar-lo… inclús de vegades, construir atrezzo! Pel que fa a les localitzacions, amb el temps una es fa un llistat mental de murs bonics. Algú hauria de convertir-ho en app!

En quin moment decidires compartir en Instagram el teu treball? M’agradava la idea de mostrar les meues fotos als meus amics fora de Facebook. I Instagram pareixia un lloc fantàstic, era visual, directe i, el millor de tot, era i és una font inesgotable de creativitat i nous referents.


En què t’ha canviat la nombrosa quantitat de seguidors? M’he tornat molt més exigent amb la qualitat de les imatges i els textos, tindre un públic més ampli fa que vulgues donar una miqueta més cada dia. Professionalment m’ha obert moltes portes, arribant a fer encàrrecs per a marques internacionals que han fet la volta al món, fora d’Instagram.


A moltes voltes, Instagram és una plataforma ràpida, fugaç, on tot pareix bonic i perfecte. Què diries? És cert que hi ha una tendència a vendre una vida perfecta, com passa als anuncis, però no tot es redueix a eixe tipus d’imatges. Cadascú pot escollir quin contingut veure, els amants de la cuina tenen el seu lloc, els dissenyadors, els aventurers…

Com és la ciutat en la qual vius? Estic enamorada de València, de la seua llum, la seua gent, del comboi, de la mistela, dels seus paisatges, el seu accent. No puc fer una valoració objectiva.


Com és la teua ciutat somiada? La meua ciutat somiada seria aquella en la que la bicicleta, d’una vegada per totes, li guanyara terreny al cotxe. On no fera por pedalejar pel mig del carrer. I pareix que, a poc a poc, anem per bon camí.

Com veus Benimaclet? És un oasi que forma part de la ciutat. Manté les seues arrels, connecta amb l’horta, té un xicotet comerç especialitzat per a cada necessitat… Jo, que vinc d’un poblet, ací em sent com a casa.

Parla’ns de la portada per a la revista. Vam acomiadar gener amb una imatge una mica estranya i desconcertant, neu a la ciutat. Daniel (@drcuerda) i jo ens vam quedar sense veure-la així que ens va paréixer divertit anar a buscar-la. A la nostra manera, clar!

Entrevista per Manuel Pérez Bernat

També pot interessar-te