Victor Visa

artista del mes · gener 2017

Víctor Visa
Portada del número de gener
Entrevista per Manuel Perez Bernat

facebook / victorvisailustracion
instagram / victorvisa

Com vas començar? Dibuixe des que puc recordar. Quan era xicotet m’asseia al costat del meu pare, que també dibuixa, a veure’l treballar i a pintar amb ell.

Com definiries el teu treball? És crític, sarcàstic i social. A voltes pot semblar pretensiós, però és solament per la meua obstinació a fer alguna cosa original i diferent.

Què t’agrada dibuixar? M’interessen les coses que no m’agraden, amb les quals no estic d’acord, les coses que em fan pensar i que em remouen.

On trobes inspiració? M’inspira molt la música, i la gent que em creue pel carrer, les històries que hi ha darrere d’una persona que no coneixes de res.

Quins són els teus referents? L’il·lustrador Dick Vincent, el surrealisme, els neoexpressionistes, la filosofia de les lletres de Franco Battiato i mil coses més. Crec que treballe més i millor des que treballe en una llibreria.

La teua paleta cromàtica és prou fosca, per què? Pot semblar una paleta fosca pels temes que tracte o la manera de fer-ho; el color m’interessa molt. Crec que el color que més utilitze, sobretot en la pintura, és el blanc.

La lectura de les teues obres és més complicada del que sembla. En quin moviment artístic se situaria? Pot semblar complicada perquè no tenen una única interpretació. No m’agraden les coses tancades i dirigides. Tenen un poc de l’escriptura automàtica dels surrealistes i la cruesa dels expressionistes, per exemple.

Veient la teua obra, ens venen al cap adjectius com obscé, fosc, dramàtic però després, altres com lluminós o optimista. Ens pots explicar aquests dos extrems aparentment incompatibles? Actualment ens veiem bombardejats per missatges súper positius i motivadors, tot és bonic i cuqui. Ens obliguen a ser feliços i així no funciona. Si necessites que siga la teua tassa de desdejuni la que et diga que tindràs un bon dia o que “ETS GENIAL!”, tens un problema. Les coses amables o estan molt ben explicades o m’avorreixen tremendament. L’art no és bonic, no és la seua comesa, ha de remoure i generar preguntes. Si després tinc treballs amb un fons optimista i lluminós és perquè jo, encara que la meua obra diga el contrari, sóc molt alegre i vitalista.

En un món que gira de pressa i on, la comercialització massiva de la il·lustració pot banalitzar el seu missatge, quina és la missió actual d’un il·lustrador?  L’il·lustrador ha de tractar de mantenir les seues idees i el seu estil; l’il·lustrador i un enginyer de camins també, clar. Si penses únicament a fer el que la gent vol veure o el que saps que ven, estàs perdut, com a persona, encara que pot ser que com a il·lustrador tingues un gran èxit.

Tractes temes molt reals, polítics o vinculats a la tradició però creant un ambient oníric, quasi surrealista, per què? Crec que és més fàcil transmetre alguna cosa d’aquesta manera. Si vull parlar de la mort, per exemple, una balena morta enmig d’un cementeri t’arriba més que dibuixar un taüt amb flors.

Pensant en Marcel Duchamp i la idea de ready mades, en la teua obra veiem objectes trets de context, quina seria la teua lectura d’aquests elements? Aquests elements tenen un caràcter simbòlic, una escala, un fanal, una bandera…, depenent del context en el qual estiguen situats, poden ser molt importants per a crear la història. Una cadira buida conta moltes coses.

Com va sorgir l’encàrrec del conte il·lustrat Cuando no voy al cole? No va ser un encàrrec, aquest conte era el regal de Reis per al meu germà. Li’l dec, açò i unes quantes coses més.

De què tracta el conte? El llibre el narra un xiquet que explica el que fa quan no va al col·legi. La particularitat del conte és que els seus pares són dos homes.

Veiem en una sèrie d’obres, un doble nom, per una banda en caló i en espanyol. Per què aquest joc de paraules? Com va sorgir el projecte? El caló va ser un projecte que es va quedar en l’aire i que pense reprendre. Es tractava d’un diccionari caló-castellà il·lustrat. M’interessa la tradició gitana, el que ens ha aportat a nosaltres com a poble i aquesta natura incorruptible que els fa immunes a l’efecte de la globalització.  Açò té les seues coses bones i dolentes.

Com és la ciutat en la qual vius? La ciutat en què visc és un poc millor que fa un parell d’anys, un poc.

Com és la teua ciutat somiada? Amb els carrers de terra.

Una pel·lícula, un llibre i un disc. La pel·lícula podria ser El año pasado en Marienbad d’Alain Resnais. Les meues il·lustracions tenen alguna cosa d’aquesta pel·lícula. El llibre, El paseo de Robert Walser. Potser el trie perquè l’acabe de llegir ara. I el disc,  Las más macabras de las vidas d’Eskorbuto, pel moment en el qual el vaig descobrir.

Com veus Benimaclet? Com un barri molt actiu i lluminós. La gent vesteix normal i fa coses normals, açò és un barri. A veure si aguanta i no es converteix en un centre comercial a l’aire lliure.

Entrevista per  Manuel Pérez Bernat

També pot interessar-te