Com fou el teu primer contacte amb l’escenari? Corria l’any 1975, jo estudiava 2º curs en la Facultat de Medicina de València i em van proposar participar en un grup de teatre al marge de la Universitat. Feien una obra per a xiquets. Vaig acceptar per curiositat i per conéixer gent nova. I sense saber-ho, això va ser el principi de la fi de les meues aspiracions a convertir-me en un psiquiatre.

Quan vas saber que volies dedicar-te al teatre? A causa de l’anterior, em vaig adonar que en un escenari un podia fer el que li donés la gana i passar-se-ho bé. Així doncs, en 1978, em vaig deixar la “carrera” i vaig optar per vetllar per la meua pròpia salut mental i, a través del teatre, intentar millorar la dels altres.

A València no hi havia escoles oficials ni res que se li semblara, pel que en 1979 vaig anar a Barcelona a veure el que es coïa per allí. Vaig fer un parell de tallers de clown i pantomima i pocs amics. Vaig tornar a València en 1981 i amb el que havia “absorbit” vaig decidir convertir-me en el Professor Malva-rosa. Quasi tots els diumenges al migdia m’anava a la plaça de la Verge, feia els meus “numerets”, passava la gorra i de pas comprovava si el que jo oferia tenia interés per als altres. Sembla que sí que ho tenia, vaig realitzar un muntó d’actuacions allí i des de llavors que camine clavat en la farina teatral. Això sí, vaig descobrir que allò meu no anava a anar encaminat a interpretar a Shakespeare, ni a Chéjov, ni a Calderón. I que només faria teatre de creació i res de cinema o televisió. Coses d’un.

Fer una obra sobre la “realitat”, què implica? Quan parle de “realitat” ho faig com a contraposició a “l’actualitat”. Per a mi, el que és real és el que és intemporal i intangible de la vida i cadascú pot recrear-ho al seu gust mitjançant formes creatives diverses; mentre que el que és actual (fets, esdeveniments, successos…) és temporal i concret i una creació basada en el que és actual hauria d’opinar o manifestar-se en relació al referent. No és el meu cas. Partint de la inexplicable “explicació” anterior, en escena m’interessa proposar idees que no es “veurien” si no les haguera pensat jo. I com ja ho fan altres companyies, les meues propostes escèniques no guarden una relació directa amb cap situació o tema actual (per exemple: la política, els refugiats, el terrorisme, el maltractament a la dona, etc.). En definitiva, m’interessa basar-me en el bàsic, bàsicament.

Et mous en un univers bastant peculiar. Parla’ns sobre ell. Jo més que en un univers, modestament, diria que ho faig en un asteroide. Amb la seua Quarta Dimensió, el seu Cinqué Pi i el seu Seté Cel. En ell viatge pel meu interior. Em perd i em torne a trobar. Mire l’horitzó des de l’horitzó. I quan menys m’ho espere aparec en un escenari amb la intenció d’estar comopepeporsucasa i amb la paraula oberta de bat a bat.

Quin moment destacaries de la teua trajectòria? Si haguera de triar-ne un, seria quan en 1983 vaig conéixer al madrileny Rafael Ponce en un festival de teatre de carrer a Múrcia. Durant els següents anys col·laborem puntualment i en 1990 decidim deixar el carrer, formar companyia i treballar en els teatres perquè ja ens anàvem fent majors. Com Esteve i Ponce vam crear 8 espectacles a partir dels seus textos i un estil propi. Treballarem bastant per quasi tot el país i diverses vegades per Sud-amèrica (Argentina, Brasil, Colòmbia, Mèxic i Uruguai). Gran part del que sé de teatre ho he aprés d’ell i amb ell. La nostra relació va durar fins a finals del 2004. I res serà com era.

Què has aprés durant aquets anys de treball? Que mai sé el que puc arribar a saber, però que tard o d’hora espere saber-ho. Que tot l’actuat ningú m’ho pot llevar. I que el món és molt gran en extensió i en comprensió.

Què li demanes a una obra de teatre? Com a espectador, que em porte de passeig per paisatges cerebrals desconeguts per conéixer. Com a creador, que aconseguisca el mateix per al públic que tinga a bé venir.

I a l’espectador? Curiositat infantil. Ment desperta. Complicitat.

Amb què ens esperes en el Teatre Círculo aquest gener? Més aviat, us esperem amb l’estrena a València de la meua última elucubració teatral: Ligeros de lenguaje, en la qual participa també Miguel A. Montilla, un altre pájaro de cuidado. Una obra en la qual apareixen les constants que inspiren la meua inspiració: llenguatge, humor, joc, acció i poètica. Què més? Doncs………………………………………………………………………….. És a dir, punts sorprenents.

Entrevista per Julia Reoyo i Sven Schwinning