Obrim el Glop

Capítol 2

Breu història i xicotetes anècdotes del Bar Glop de Benimaclet

Després d’uns mesos portant l’Arnadí ens vam adonar que un restaurant no era el més indicat per a nosaltres en aquella etapa de la nostra vida, per això decidirem canviar l’enfocament del negoci i transformar-ho en un bar de música i copes, en un garito. Tornem a emprendre una altra reforma del local i tornem a realitzar-la nosaltres. Aquesta volta sí que es fa en poc temps, tenint en compte que no va intervenir cap professional i portem tot el pes de la reforma. Així en el mes de febrer de l’any 1984 comença la marxa del Glop. En principi, per a posar música utilitzem l’equip que teníem a casa, una cadena musical que en aquella època li déiem “torre Hi-Fi” (High Fidelity) i que posteriorment aniríem ampliant.

La distribució del local era pràcticament com la d’ara excepte que, en la sala on actualment està el billar, hi havia seients correguts d’obra amb coixins, unes taules i una estufa de llenya sota la ximenera antiga (on ara està l’extractor d’aire). També canviava la barra que, encara que estava en el mateix lloc, era molt més estreta, amb forma de “L”, amb un buit per a la cafetera i que tan sols mesurava 75 cm d’ample (just per a passar el barril de cervesa tombat). En aquesta xicoteta barra havíem de treballar 3 o 4 persones i sobretot quan arribava l’onada de gent ens produïa una poc d’aclaparament.

D’aquesta època recordem moltes persones o “personatges” amb afecte com el drapaire José (si no recordem malament) arribat a València des de Còrdova i que vivia al carrer Benicolet. En la seua casa no tenia llum, per això moltes voltes es posava en la plaça sota un fanal amb la seua cadira plegable de platja, amb la seua polsera a mig braç, marcant bíceps i llegint novel·letes de Marcial Lafuente Estefanía. Recordem, segons ens explicava algun veí, el periple del drapaire quan arribava a la seua casa bufat i que per a introduir la clau es col·locava en l’altra vorera de la seua porta i, amb ella en la mà com si estiguera tirant amb un floret, intentava introduir-la en el pany.

També recordem un gos de carrer (tot un “personatge”) que cadascú cridava d’una manera distinta. Alguns de nosaltres el coneixíem com “Alfombrillo” i el véiem els matins rondar pel mercat de la plaça i inspeccionar el fem del barri a la recerca de menjar o bevent dels tolls. A la vesprada quan obria el Glop ja estava a la porta esperant per a entrar. Una vegada dins, tenia els seus racons preferits on tombar-se (d’ací el seu nom) i passar així tranquil totes les hores, fins al moment de tancar, que s’alçava, s’estirava i al carrer fins a la vesprada de l’endemà. A l’hivern aquesta “mascota” del bar es tombava prop de l’estufa de llenya, mentre va durar, perquè, després què ens tocara “evacuar” el bar un dia sí i l’altre també, obrir portes i finestres i esperar fora entre atacs de tos i riures fins que se n’anara tot el fum i s’apagara l’estufa, la vàrem eliminar.

Aquesta època és quan a la plaça es va filmar el videoclip Corazón de Tiza de Radio Futura. Un esdeveniment per a tot el barri i també per a la gent del bar, encara que alguna vegada tocara “lluitar” amb els de producció, ja que, en el moment de començar a gravar, tallaven carrers d’accés a la plaça i l’entrada o eixida del Glop. O també quan algú ens va tancar dins del Glop una nit, baixant la persiana i posant un cadenat per fora. Algunes persones es van posar nervioses i altres s’aprofitaren, doncs, per a calmar a tothom. Es va fer barra lliure.

Gent del Glop