Letícia Marrades

BE escriu · estiu 2016

Letícia Marrades
Escriptora i poetessa

facebook / cafedefel
cafedefel.tumblr.com
fotrefactes.blog.cat

foto: Arnau Ledesma

Caníbal

Caníbal

Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa
Salvador Espriu

Visc i em salve a base de mots,
vull copsar el nom de cada cosa.
Voldria furtar-li’ls al poeta i retornar-me’ls,
capir cada paraula.
I així, sabent com es diu tot,
ser poliglota per devorar-te
citant-te cadascuna de les parts
en una llengua diferent.

Kavafis, Ítaca

Kavafis, Ítaca

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu.
Kavafis

Jo vull la saviesa d’un Ulisses,
matinades d’estiu a tot hora,
sense ferides inevitables,
no vull més plors de la mare,
ni més esperes de Penèlope
—vull fornicar amb ella ara!

Visc sense bateig, ni padrins.
Visc de dins cap a fora,
els meus ideals són vans i consumibles,
fets de sexe i forta espurna.
Amb mans de foc truque a les portes del cel
— i era evident, no m’han deixat passar.

Guau!

Guau!

Guau!
Diu la veïna del quart en córrer-se.
I un capçal repica fort contra la paret.
Un —ah!, ah!, ah!— incessant.
I alhora la veïna del cinquè cridant als nens,
estirant la cadena del vàter mormolant
—tres nens sempre molesten.
I un colp sec de porta pel vent,
la sogra posant la rentadora a centrifugar.
La cunyada menuda assecador en marxa
i el llit suat esperant que t’alces.
—Quin fàstic de finca, rumies!
Humans dins d’un trasto fan formes orgàniques
i orgasmes harmònics, entre rajols o ciment
celebren la vida a dintre del calidoscopi.
Però a nosaltres tot ens fot,
doncs preferíem viure sols al bosc
amb una mica de wi-fi.

Bulldykers blues o El blues de les bolleres

Bulldykers blues o El blues de les bolleres
Cafè de Fel, Paletoscopio Ed., Benimaclet

Ma Rainey amb un desig al cap
poc convencional
de fer el blues queer
de no cantar cançons d’estimar els homes
de no cantar a la por a perdre’ls.
Ma Rainey actuant al Mona’s, en Harlem, el 36
cantant a les lesbianes, a les putes,
donant veu i to a mariques,
violents, traïdors i
desencantats.
Ací la guerra, en Carner
fent una rima acurada
i la mare del blues
de locució grapada
fent experiments
entre les cuixes
d’una amiga amada.

Gladys Bentley barret de copa abillada
esmòquing, guants i bastó,
excitant al públic
exigint improvisar unes línies picants.
No té vergonya
és quasi una excepció:
la queer que canta en The Clam House
el secret de les dones entre fogons.

La mare del blues i Bessie Smith
fent-se famoses en el Cotton Club,
deixant als blancs passar
perquè gaudiren de les veus d’arrap
i la música jazz.
Les productores blanques rifant-se
als negres, Columbia Race Records
i la segregació musical.

Metafísiques de panxa plena

Metafísiques de panxa plena

Plorar per diners abocant els ingredients en l’olla.
No vull la vostra caritat, necis.
M’estimeu i voleu ajudar,
però jo, ací, sóc inconsolable.
Podríeu simplement guardar silenci.
Seguir el meu dol de problemes del primer món.
Guardar-se per a vosaltres eixe “hi ha gent pitjor”.
Callar-se la comparació de circumstàncies.
Hui el meu cor és com un cèntim de dòlar,
no sent res perquè no sóc un consumidor apte.
No puc gastar, doncs no existisc.
Em menjaré les restes del dinar per a sopar,
engoliré pa dur i procuraré no queixar-me.

Ara que tot em molesta

Ara que tot em molesta

Ara que tot em molesta
romandré tranquil·la.
Com el pizzicato del violoncel,
com el vibrato de contrabaix.
Ara que tot em pertoca
coneixeré qui sóc des de l’angoixa.
Com el boig al jardí el diumenge pel vespre,
com la dependenta del Mc Auto a les 5 del matí.
Ara que dic que no
somriuré relaxada.
Com les moires teixidores,
com les iaies fent punyetes.

També pot interessar-te