Julieta XLF

artista del mes · maig 2016

Entrevista a Julieta XLF
Per Manuel Pérez Bernat

julietaxlf.com
facebook / JulietaXLF
instagram / julieta_xlf

Exposició Marea
Del 29 d’abril fins a l’1 de juny

Estudio 64
C/ Benicolet,2 (plaça de Benimaclet)

Valencià

En què somien les xiquetes que dibuixes? Qui són? Són les protagonistes de les seues pròpies aventures. Somien amb la transformació, la renovació i l’evolució que necessita el món que les envolta.

Per què sempre xiquetes? Tenen aparença de xiquetes però la seua edat és indefinida, és simplement la forma que envolta el contingut.

Per què amb els ulls tancats? Jo també m’ho pregunte 😉

Com és la teua ciutat somiada? Una ciutat viva i amb mar.

On trobes inspiració per a imaginar els mons fantàstics que dibuixes? A la natura. Tot el que descobrisc ja és a la natura. També m’inspira viatjar, els colors que trobe, conéixer persones, altres cultures…Això em dóna inspiració i energia!

Com veu el món un xiquet? I un adult? Com el veus tu? Depén del dia, el lloc i l’humor. El món té moltes cares.

La teua paleta cromàtica és molt viva, per què? Quan treballe amb color el meu cervell s’estimula. Com més viu i vibrant, més m’estimula i em mou per dins. He tingut la sort de viatjar i de poder viure fora i he aprés que el color és alegria.  

Per què les xicotetes coses són tan importants en la teua obra? Jo quan dibuixe no pense tant. Moltes vegades el significat arriba després. M’alegra que digues que et pareix que a les meues intervencions són importants els xicotets detalls, ja que no pot existir el gran sense el xicotet.

Quins són els teus referents? N’hi ha molts artistes que admire provinents de diferents disciplines: Pina Bausch, Aya Takano, Chema Madoz, Murakami, Frida Kahlo, Gleo, Isidro Ferrer, Pablo Amargo, Adolie Day, SupaKitch, Deih, Banksy, Escif, Collettivo FX; Hope, INTI, Blu, Faith 47, Swon, Mucha, Duchamp, Hayao Miyazaki, Klaus Haapaniemi, Nathan Jurevicius. M’agraden per motius diferents: l’ús del color, per com pensen i com em fan pensar, pel seu imaginarium

Com vas decidir pintar al carrer? En 2004 vaig començar a pintar al carrer. Va ser a Sicília i de la mà d’Escif i posteriorment del col·lectiu XLF. Em va agradar trobar la tercera dimensió que em donava pintar al carrer i que no trobava a la pintura tradicional. Ha sigut també una forma molt gratificant de conéixer gent, món i compartir experiències.

Què volies ser de xicoteta? Trapezista.

Quin és el millor feedback que has rebut? Que la gent m’escriga agraïda perquè els he alegrat el matí, la vida, el passeig…

Quina diferència trobes entre València d’altres llocs del món?  Qualsevol ciutat pot ser inspiradora. De fet, el lloc on estàs ha de ser el lloc que ha d’inspirar-te per crear en eixe moment. Per altra banda, València té les seues coses. Per pintar al carrer és una ciutat agradable, fàcil… Però com a professional, és una ciutat difícil i dura. El millor és que t’obliga a eixir ;P

Què és XLF Crew? Simplement érem amics que ens agradava passar temps junts i pintar. XLF és la meua família. Amb ells he nascut com artista urbana i he crescut i he aprés moltíssim. Són els meus amics i mestres. Quan pintem junts la connexió i la diversió assoleix una dimensió pura i quan estem molt de temps sense trobar-nos ho trobe realment a faltar. Cadascun de nosaltres ha portat la seua evolució individual però gaudim molt fent coses junts.

Per què en el carrer? Crec que si no pintara al carrer, si no haguera començat a pintar al carrer en 2004, m’haguera desenvolupat com artista a una altra disciplina: dansa, instal·lació o performance que eren les coses que jo feia en aquell moment. Al carrer vaig trobar la tercera dimensió que trobava a faltar a la pintura. Vaig trobar gent, aventures, treball en equip, el dia, la nit, la ciutat viva, llocs abandonats…Pintar al carrer fa possible impactar a les persones que observen i transiten.  També els fa reflexionar sobre el seu entorn i la ciutat que habiten.

Què pots trobar al carrer que no pugues trobar a un museu? L’aire del carrer. Mirar cap a dalt i veure el cel.

I quan desapareix un dels teus treballs?  No em preocupa, al contrari, m’agrada. Fa donar-me compte que he de pintar més! Em recorda que l’art és efímer, com el temps. M’agrada ser conscient del caràcter no permanent de les coses. És important que la ciutat estiga viva i que els murals es deterioren i canvien.

Es decideix protegir els murs de les teues obres, prohibir pintar damunt i crear una ruta. Què opines? Doncs, em semblaria un desastre, que no s’ha entés res…

Inaugurares expo a Estudio 64, quin sentit té per a tu treballar portes per a dins? Es tracta d’experimentar amb altres formats i possibilitats creatives. Però si no pinte al carrer tot perd el sentit. M’encanta la sensació de llibertat per a moure’m i expressar-me activament a la ciutat. D’aquest desapego naix aquest mes l’expo “Marea”, com a concepte del qual arriba i es va. Tracte de mostrar altra part de la meua feina: les coses que observe i em motiven, els objectes que em trobe als meus viatges i que m’inspiren, els meus processos creatius i el meu entorn.

Parla’ns de la portada. Millor que la portada vos parle per ella mateixa. Ja em direu que conta! 😉 M’encantaria saber-ho!

Un somni. Viatjar i pintar a una autocaravana recuperant la memòria de les dones-medicina al costat dels meus companys italians del Collettivo FX. És un somni/projecte que tenim al cap i que espere poder realitzat prompte.

També pot interessar-te